Pobre vot, el nostre

Votar per correu –o telemàticament, en aquells països que ja viuen al segle XXI– és d’una gran comoditat. Permet exercir el dret a vot sense haver de condicionar la disponibilitat d’un matí o d’una tarda, ni haver de fer cues si a la rifa dels membres de mesa te n’han tocat uns d’ineptes, o si has ensopegat a escollir la mateixa hora que tots els electors del teu col·legi han triat per fer el mateix. Un servidor de vostès ho practica des de fa temps i no s’ha trobat mai un funcionari de Correus que el faci desistir, ans al contrari. Una altra cosa són les dificultats amb què es troben els electors que viuen a l’estranger, especialment si són catalans, però aquí els entrebancs tenen més a veure amb la desídia –casual o causal, qui ho sap!– dels consolats i les ambaixades d’Espanya que amb els carters. Aquesta setmana, José María Aznar i Alberto Núñez Feijóo –per aquest ordre, és clar– han tret a passejar el fantasma de l’adulteració electoral per mirar d’afegir una mica més de merda al femer que agiten contra Pedro Sánchez. Troben que en el sistema electoral actual hi ha algunes llacunes pel que fa a la seguretat del vot emès, que el PSOE podria haver aprofitat. Per això han proposat que s’obri un grup de treball a la Junta Electoral Central que estudiï com blindar les saques del vot per correu i proposen traspassar-ne la custòdia als cossos de seguretat. No han concretat de quins cossos parlen, però a mi m’ha quedat el dubte de si hi destinarien els mateixos que van enviar l’1 d’octubre del 2017 per apallissar els catalans i impedir-los d’exercir el dret a vot. O potser els enginyosos mortadel·los que van confeccionar els relats dels comptes corrents dels líders independentistes a l’estranger i de les tropes que Vladímir Putin havia d’enviar per garantir la proclamació de la independència de Catalunya? O tal vegada els que posen les seves organitzacions pseudosindicals al servei de l’extrema dreta?