París
He estat uns dies de vacances a París, ciutat on vaig viure el temps del doctorat a la Universitat de la Sorbona. Hi he anat de turista, de flâneur, i he aprofitat per revisitar llocs i descobrir-ne de nous: el museu Marmotttan Monet, a l’exquisit barri de la Muette, o la catedral de Beauvais, a una hora i mitja en tren des de la gare du Nord. París també té cares lletges. Fou la capital d’un regne bàrbar. La barbàrie és viva, encara, en les classes populars. Es manifesta obertament en festes com la de la música (eufemisme per soroll diabòlic), el 21 de juny. L’única forma de socialització massiva en una ciutat multiracial. L’endemà de la gran catarsi tribal en una societat individualista, les despulles són ben visibles, com en les antigues batalles ancestrals, als entorns de Saint-Denis. Brutícia escampada. Una parella acoblada asseguda a terra, al mig del bulevard Sebastopol. Fins ben entrat el matí no es veuen brigades de neteja, després d’haver estat exposada tota la immundícia davant de vianants, ciclistes i automobilistes que de tant en tant feien esclatar una botella de plàstic amb les rodes en trepitjar-les. Vaig a peu cap a la Cité, a les ribes del Sena. Més brutícia dins un marc monumental. És diumenge 22. A la tarda volo cap a Barcelona. La nit del dilluns 23 al dimarts 24, la revetlla de Sant Joan. Es repeteix l’espectacle de París, però a petita escala. Tothom pot dir: “París em pertany, o jo pertanyo a París”. M’agradaria que fos més neta, polida i endreçada, desig que faig extensiu també a Barcelona, i no haver de suportar la immundícia de les despulles de cap festa.