Els aliats també són socis comercials

Un dels problemes recurrents en la política exterior espanyola és la presa de posició espanyola amb els aliats. Imagino que encara pesen els anys d’aïllament franquista i d’autarquia, quan la política exterior espanyola només depenia de la voluntat dels Estats Units. Per cert, les negociacions per les bases americanes sempre eren opaques i molt desiguals perquè el poder negociador dels EUA respecte de l’Espanya franquista era totalment desequilibrat. Aquesta realitat i la impossibilitat de fer oposició política van generar corrents social contraris al militarisme i, sobretot, contraris als americans.

El sentiment de rebuig al militarisme es va anar formulant i consolidant com una bandera antifranquista i d’esquerres que el PSOE va saber gestionar molt bé.

El 1981 va ser un any molt conflictiu en la política espanyola, que va entrar en una crisi institucional molt greu amb la dimissió d’Adolfo Suárez al gener, els enfrontaments en la UCD i el cop d’estat del 23-F mentre es votava la investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo al Congrés. Amb tota aquesta moguda militar, el 30 de maig del 1981 el govern de la UCD aprova per decret llei l’adhesió d’Espanya a l’OTAN, tot i que el PSOE hi estava en contra i Felipe González va pronunciar allò que “si hi hem entrat per decret llei, en sortirem per decret llei”. Però una vegada en el poder, i amb majoria absoluta, el màxim que va fer el secretari general del PSOE per acontentar les seves bases va ser convocar un referèndum. La cita va ser el 12 de març del 1986, amb una pregunta trampa perquè va passar de demanar si volíem sortir de l’OTAN –com havia promès– a si ens hi volíem quedar. Tot i els esforços i la propaganda, el resultar va ser molt ajustat. Felipe González, malgrat la demagògia anterior, va defensar la permanència en un canvi radical en la seva política estratègica. El gir del PSOE va ser tan accentuat que el desembre del 1995 l’OTAN nomena secretari general Javier Solana, socialista i exministre de Felipe González. En aquell moment l’Europa balcànica estava en flames, i per primera vegada un secretari general de l’OTAN va tenir un paper actiu en la guerra dels Balcans, i el març de 1999, sota el seu mandat, autoritza l’ofensiva aèria contra Iugoslàvia, l’actual Sèrbia.

De la promesa socialista d’“OTAN, d’entrada no”, en poc anys vam passar al comandament de l’OTAN. De tota manera, de vegades els rebota la pulsió antimilitarista d’alguns dirigents, com l’ostentós menysteniment de José Luis Rodríguez Zapatero a la bandera dels EUA no aixecant-se al seu pas, un error polític i estratègic que va costar anys de diplomàcia. Com ara, en la reunió de l’OTAN d’aquesta setmana, en la qual tots els socis han acordat invertir un 5% del PIB en defensa, menys Espanya. Com sempre passa en política, el govern espanyol s’ha afanyat a dir que la unanimitat que diu el comunicat final de la cimera deixa marge per a l’excepció espanyola, una lectura que em sona més a aquell “OTAN, d’entrada no”, que ja sabem com va acabar.

El problema d’aquest aïllament espanyol –visible de manera molt gràfica en la foto de família– és que pot ser un error estratègic perquè es mouran molts milers de milions per comprar i fabricar armament i la indústria que l’acompanya –amb molts components d’alta tecnologia–, i la nostra indústria en pot quedar exclosa i pot provocar una manca d’inversió en alta tecnologia de la qual se n’aprofitaran els altres.

La dicotomia que planteja Pedro Sánchez de “mantega o canons” fa anys que es planteja, però tinc la sensació que en aquest cas –per la geopolítica que hi ha de conflictes oberts– pot ser un debat de poca volada i ens tornin a dir “d’entrada sí”. Que els aliats també són clients.