Castellfollit de la Roca

Fa dies em va trucar un meu amic, Guillem Vinyoles: “Mira aquestes quatre fotos, que l’Ajuntament està enderrocant l’edifici del bar Ortiz i el cinema América on havies viscut.” L’Ajuntament, crec que amb bon criteri, vol obrir un carrer que connecti la carretera amb el barri vell. En aquest edifici hi vaig viure fins als catorze anys, gairebé tota la infantesa dels que avui ronden +70 anys, etapa molt dura per a mi, ja que vaig perdre el meu pare Llambert (EPD) en un accident de tractor a Besalú; jo tenia 9 anys. La meva mare treballava a la fàbrica nova, allà al riu, i guanyava 205 pessetes a la setmana, sola amb tres fills de 9, 11 i 14 anys. Tant la meva mare, Lola, com les meves germanes, Dolors i Marina, em consta que varen treballar molt fort. En rebre la notícia de l’edifici que estava a punt del col·lapse em varen saltar dues llàgrimes; si us plau, no ho diguin a ningú, no ho vaig poder evitar, l’emoció em va superar. Tantes vivències, que n’hi hauria per emplenar un llibre, que no faré mai. Allà es va forjar la meva personalitat, de treball, esforç i risc... La vida són etapes. Tinc cinc fills; els he explicat un resum d’aquestes vivències i no s’ho podien creure. Anàvem a “ca la Paula” els festius a veure la televisió en blanc i negre, demanàvem un cacaoram, el cinema amb pel·lícules de l’oest amb el No-Do, els mestres Srs. Jesús Pau i Isidre Nogué (EPD). No hi havia piscines, ens banyàvem als canals del tèxtil. I vàrem sobreviure. Paraules d’agraïment a tot un poble que ens varen ajudar moltíssim. Estimem Castellfollit, un poble singular sobre pedra basàltica, amb molt bona gent.