L’impuls

Com cada diumenge, vaig anar a nedar. Al socorrista li davallava una gota de suor al front daurat pels anys més dolços i mentre amb un ventall d’un taronja sari s’airejava, em va demanar per la xafogor, la que alenteix el món i les braçades del meu crol molt millorable. Vaig estar de sort i el carril número cinc estava lliure, declinant l’oferta del nedador que amb les ulleres marcades i la pell entumida m’oferia compartir el refugi blau cel. Les ulleres noves, sense els entelaments pels usos de les velles, m’oferien la visió acotada i silenciosa de la piscina i de la fondista que sempre he volgut ser. Feia unes hores que els Estats Units havien bombardejat l’Iran i vaig recordar la cèlebre anotació de Franz Kafka al seu diari el 2 d’agost del 1914 quan Alemanya va declarar la guerra a Rússia. I en l’escena final de la pel·lícula Dr. Strangelove de Stanley Kubrick amb els bolets nuclears i la cançó d’esperança We’ll meet again amb la qual Vera Lynn romantitzava la Segona Guerra Mundial amb el convenciment d’un retrobament futur, “en un dia assolellat”. No vaig anotar la quotidianitat en cap dietari personal ni la història que sí s’escriurà als llibres. De fet ho estic fent ara. Els diumenges tenen els migdies més assolellats de la setmana i els capvespres més proclius a les nuvolades fosques i als desencisos profunds. És el dia de la pausa incerta: el moment en què arribes al final del carril i en el viratge amb els peus a la paret, sense sortir de l’aigua, prens impuls com si s’acabés el món.