Unes setmanes, diu!

Avui era la data límit. Havien de tenir enllestit el model de finançament singular a canvi del qual Salvador Illa va ser investit president de la Generalitat el 8 d’agost farà un any. De moment hem generat uns quants episodis de catalanofòbia i la nova teoria de la singularitat per a tots que diu la Montero que il·luminarà tot i tothom. En deu mesos llargs no han tingut temps (són curts de jornal, que diria l’àvia Neus) i Junqueras deixa als socialistes que s’agafin unes setmanes més perquè l’important no és el temps que hi estiguin, sinó que sigui un bon pacte per a Catalunya. Podem dir el que vulguem del líder republicà, però hem de convenir que de generositat no n’hi falta. Els socis no compleixen calendaris, i ni es fa enrere de la seva part del tracte, ni demana interessos pels endarreriments, ni fixa nous calendaris. Junqueras parla poc des que ha tornat a la direcció, però cada cop que parla et deixa més espaterrat del que t’hi havia deixat la darrera vegada. No ve d’unes setmanes!, diu. I té raó. Ve de mesos, de mesos i anys i de l’eternitat si ha de dependre, com ho fem dependre, dels partits espanyolistes. Si el temps no és important, per què n’hi posem, de temps, als acords? Si l’important és l’acord, com és que no repetim una vegada i una altra què és el que ha d’incloure? Si l’important és l’acord, com és que els deixem dir, com diuen, que no tindrà res del que dèiem que havia de tenir? Unes setmanes, diu! Una vida, Oriol, una vida!