Qui se’n farà responsable?

Toca desfer el camí. Fa quinze dies el Departament d’Educació confirmava que el curs vinent els mòbils i els rellotges digitals no estaran permesos a les aules en tota l’etapa obligatòria, i que les pantalles digitals s’eliminaran progressivament a infantil. Segons va explicar el mateix departament, és una decisió presa per recomanació de la Comissió de Digitalització Responsable. Tot i que no ho diguin, justificant així la lectura implícita podria ser: qui ho va permetre o incentivar quan ho va fer no va actuar de manera responsable.

Dit i fet? No, malgrat abordar una qüestió tan sensible com l’ensenyament, no en tots els casos s’aplicarà immediatament la decisió. Després d’anunciar públicament la mesura, Educació va enviar un correu electrònic a alguns centres –en concret als que tenen pantalles digitals instal·lades en els dos últims cursos i que han estat subvencionades amb fons europeus– per dir-los que aquestes s’han de deixar al lloc on són, perquè si hi hagués qualsevol canvi es posaria en entredit l’argumentari que es va fer servir per demanar aquests fons. I encara pitjor, el que podria venir després seria una penalització econòmica per part de Brussel·les. Tot plegat seria còmic si no resultés tràgic: és difícil trobar un exemple més clar de com actua la burocràcia administrativa i de la complicitat passiva que troba en la majoria de la societat.

La prudència convidaria a no mirar enrere i, un cop hem redreçat el rumb, no perdre gaire temps a assenyalar què i qui ens va portar on som. Seria una manera de no trepitjar ulls de poll, però el que no aprèn dels seus errors està condemnat a repetir-los. Avui tenim l’evidència que es van prendre decisions equivocades que han tingut efectes sobre els nostres estudiants (i no només són els resultats de les proves PISA els que ho certifiquen). Quins motius ens van portar a avançar les aplicacions tecnològiques sense aplicar-hi el mateix esperit crític que posem en altres coses? De forma general resulta indiscutible que vivim sota l’efecte d’una fascinació per la tecnologia, la qual associem amb el progrés i la modernitat. I els que no ho fan així s’arrisquen a rebre immediatament el qualificatiu de “conservadors” i a ser assenyalats com una rèmora per al progrés col·lectiu. I fins i tot els que es creuen més enginyosos van més enllà i els acusen de luddites, mirant de desqualificar la seva posició.

Sigui com sigui, el que es busca, o s’aconsegueix, és eliminar el debat i fer desaparèixer els matisos. Cal reconèixer que –en termes generals– la tecnologia ens fa les coses més fàcils, el que no sempre resulta un objectiu en si mateix. Hi ha un ampli consens sobre que l’esforç i el mèrit són una part important del procés educatiu. Però, de fet, els hem anat eliminant de les dinàmiques formatives. Resulta una paradoxa que només acceptem, admirem i, fins i tot, imitem l’esforç físic necessari per convertir-se en esportistes d’elit, convertits en els grans herois del nostre temps.

Però si alguna cosa fa encara més il·lustratiu aquest cas és el paper que hi tenen els diners, en forma de subvencions. Si algú tenia dubtes sobre els riscos que generen les línies multimilionàries d’ajudes que fixen les administracions, ara tindrà un motiu per pensar-hi. La perversió del sistema es demostra per la imposició, que anul·la la llibertat d’elecció i la responsabilitat. Ja no hi ha grans línies de finançament per tirar endavant projectes propis, sinó per aplicar els que s’imposen. Diners ens surten d’on no n’hi ha, com demostra l’enorme endeutament. Cal reconèixer que hi ha una línia de pensament àmpliament compartida que assegura que els nostres serveis públics estan insuficientment finançats, però podria passar que en alguns casos els recursos que s’hi posen no es destinin als llocs adequats o que no estiguin ben gestionats. Què es podria haver fet amb tots els diners abocats a la digitalització a les aules?

No és la meva intenció ara abordar el debat dels serveis públics en general, ni tan sols el del nostre sistema educatiu. L’única pretensió que tinc és proposar una reflexió que ens apropi a la qüestió de fons: hi ha alguna manera que ens permeti treure’n conclusions per no caure en un error similar? Acceptant que equivocar-se forma part de l’experiència d’aprenentatge individual, no podem negar que seguirà formant part dels processos col·lectius. Però tota l’agilitat que cal tenir per redreçar la tàctica hauria d’estar contrapesada amb la reflexió necessària per definir l’estratègia.