Adeu a ‘El meu avi’?

Ja tenim servida la primera gran polèmica de l’estiu: la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell no acabarà amb la interpretació conjunta d’El meu avi, tal com era tradicional. El motiu és l’ombra que plana damunt la figura del seu autor, Josep Lluís Ortega Monasterio, arran del documental Murs de silenci emès per TV3 on se’l relacionava amb negocis de prostitució de menors. No soc partidària de jutjar les obres artístiques per la vida dels seus creadors. Si ho féssim, hauríem de buidar biblioteques, silenciar altaveus i tapiar museus, perquè molts dels creadors de les obres que adorem eren personatges infectes. L’art no és un premi a la conducta, sinó una expressió de bellesa, emoció o provocació, i hem de ser capaços de fer l’exercici de dissociar els valors personals dels autors de la seva contribució a la cultura. Per mi hi ha un altre motiu per cancel·lar El meu avi més poderós que no pas la figura d’Ortega Monasterio, i és el que diu la cançó. Aquesta havanera tan popular és, en el fons, un homenatge als soldats que van morir defensant el colonialisme espanyol a Cuba. És una peça que exalta una guerra que va servir els interessos d’una burgesia que convertí la repressió colonial en negoci. El gran mèrit d’aquesta havanera és que va permetre cridar en un concert “Visca Catalunya, visca el català!” durant el franquisme. Però no és precisament un himne catalanista i encara menys un himne de pau, sinó una postal sentimental de l’últim episodi d’un imperi en decadència. És lícit, doncs, preguntar-nos si aquest ha de continuar sent un referent musical –i emocional– d’un país que es vol emancipador.