Ni deu, ni nou, ni vuit, ni set...

Un esta­bli­ment d'entre­pans n'ofe­reix un a un euro; en una cabina telefònica se'ns diu que podem tru­car a Amèrica del sud durant una hora per un euro; la segona uni­tat d'un bon flascó de sabó costa un euro; una cadena de super­mer­cats dona una llarga llista de pro­duc­tes que ven a un euro; el res­pon­sa­ble de comu­ni­cació d'una com­pa­nyia aèria de baix cost declara que el dia que s'apro­vin els seients “mig asse­gut mig dret”, podran ofe­rir pas­sat­ges entre un i cinc euros, en vols de menys de dues hores. Mai havíem com­prat tan barat.

És l'herència del “tot a cent”, esti­mu­lada per la cada dia més poruga dinàmica del con­sum. Els pro­duc­tes a la venda esta­ven molt ben acos­tu­mats en èpoques de bonança econòmica i el seu exer­cici de màrque­ting con­sis­tia a anun­ciar-se força i tenir ben ple­nes les pres­tat­ge­ries dels comerços: el com­pra­dor es creia la publi­ci­tat, com­prava, pagava i tan con­tent.

La banca no parava de con­ce­dir hipo­te­ques a bon interès i per quan­ti­tats sovint per sobre del valor real del piset; això nodria d'ale­gria qui dema­nava i qui con­ce­dia. Època d'una soci­e­tat rica, no tant en diners reals com en expec­ta­ti­ves alta­ment opti­mis­tes.

Els efec­tes de la maror econòmica ha tras­to­cat aquesta situ­ació i com­pra­dors i vene­dors s'han tro­bat orfes de la bonança que els tenia tan con­tents.

La feli­ci­tat del màrque­ting ara és pre­o­cu­pació, neguit per acon­se­guir ven­dre unes quan­ti­tats que, si no s'asso­lei­xen, ame­na­cen greu­ment els resul­tats econòmics i, el que és més pre­o­cu­pant, el lloc de tre­ball dels seus res­pon­sa­bles. Així, doncs, “s'ha de ven­dre a qual­se­vol preu!” i el crit pren tota la seva lite­ra­li­tat.

Els com­pra­dors han per­dut també l'ale­gria con­su­mista i ara es pas­se­gen cap­fi­cats per les boti­gues a la recerca del millor preu. Preus que com­pa­ren, més que mai, amb altres mar­ques per veure si hi ha diferència, a la baixa, és clar.

Les ofer­tes dels ope­ra­dors telefònics merei­xen un comen­tari a part. Ens arri­ben via telèfon, natu­ral­ment, i la tru­cada, d'una veu amb melós cas­tellà sud-ame­ricà, ens ofe­reix unes con­di­ci­ons cada vegada més econòmiques, amb més ser­veis i més ges­ti­ons gratuïtes; sem­pre, això sí, amb con­fo­ses con­di­ci­ons que van des de tants minuts sense cost en tru­ca­des a fixos cada ves­pre el pri­mer tri­mes­tre, tru­ca­des boni­fi­ca­des a números deter­mi­nats, con­trac­tació espe­cial sense recàrrec de per­manència i altres com­bi­na­ci­ons sem­pre enre­ves­sa­des, gens fàcils de recor­dar. Però l'essència de la pro­posta és la que avui s'ha gene­ra­lit­zat: ara més barat que abans.

Mai la publi­ci­tat havia emprat amb tanta pro­fusió argu­ments vene­dors com preu sense IVA, emporti-se'n qua­tre i pagui'n tres, ara només per X euros, 0% de comissió, també 0% TAE, la segona uni­tat a mei­tat de preu, pagui ajor­nat sense interès, ulti­mes existències a preu reben­tat... I a vega­des amb expres­si­ons més sofis­ti­cats com: a un preu que ni es pen­sava, si vol pot, a aquest preu no té excusa.

És ine­vi­ta­ble pen­sar que si ara ens ofe­rei­xen un cotxe per 9.999 euros, amb paga­ment ajor­nat sense comissió i amb l'asse­gu­rança inclosa, per què no ens el venien així fa un parell d'anys? El mateix podem dir de tota aquesta oferta tan aba­ra­tida, tan avan­tat­josa, que la publi­ci­tat ens fa arri­bar insis­tent­ment. O ara hi per­den diners o abans n'hi gua­nya­ven molts. L'equació té certa lògica, però la rea­li­tat és que la relació entre l'oferta i la demanda s'ha alte­rat, les but­xa­ques s'han enxi­quit i els fabri­cants no poden renun­ciar a pro­duir i ven­dre unes quan­ti­tats que for­men la seva corba de ren­di­bi­li­tat: si en venen mil gua­nyen dos-cents, però si venen cinc-cents no en gua­nyen cent, sinó cin­quanta. I això és insos­te­ni­ble, perquè les seves cade­nes de pro­ducció estan pre­pa­ra­des per a unes quan­ti­tats i si es redu­ei­xen, els mar­ges ja no són atrac­tius.

El màrque­ting és molt elàstic, i en l'actual situ­ació ho ve demos­trant com mai: pot pas­sar de gene­rar anun­cis tan vani­to­sos com “n'hi ha de més barats, però no són iguals” a dir que només els babaus no apro­fi­ten les seves ofer­tes perquè “jo no sóc tonto!” o amb l'auto­su­ficiència de con­vi­dar-nos a tor­nar el pro­ducte, perquè “si en troba un de més barat li retor­nem la diferència”.

En aque­lla soci­e­tat del benes­tar de què gaudíem, la publi­ci­tat ens podia dir “el torró més car del món” i era un esquer; ara el que és més per­su­a­siu és el car­te­llet sota el pro­ducte de les pres­tat­ge­ries que diu “el més barat”.