Parcs eòlics? Com i on?

L'ener­gia eòlica a Cata­lu­nya està de pega, i ja fa temps. Després d'un pla molt con­tes­tat, el 2003, per una zoni­fi­cació que podríem qua­li­fi­car de sor­pre­nent, ara ha estat el dar­rer pla –i el con­curs sub­següent– el que ha estat tom­bat pels tri­bu­nals, per l'absència de l'ava­lu­ació ambi­en­tal. No entraré a dir si la sentència és bona o no, perquè rara­ment entren al fons de l'assumpte que ens interessa però no deixa de sor­pren­dre'm –argúcies legis­la­ti­ves a banda, que segur que hi ha dictàmens per a tot– que
una pro­posta com aquesta no s'hagi ava­luat ambi­en­tal­ment o, almenys, no ho sem­bli. Vull dir que de vega­des exi­gim ava­lu­a­ci­ons ambi­en­tals a acti­vi­tats molt loca­lit­za­des i molt menors, i sorprèn que –amb totes les reser­ves– aquesta no ho hagi estat.

El que sí que neces­si­tem, d'una vegada per totes, és un marc esta­ble que per­meti fer un salt enda­vant en ener­gia eòlica i, per extensió, en ener­gies reno­va­bles. I això en tots els for­mats –domèstic, per­so­nal, però també a escala indus­trial– perquè sigui veri­ta­ble­ment com­pe­ti­tiva i suposi un canvi real. I adme­tent que no hi ha solu­ci­ons per­fec­tes: els molins s'han de posar on hi ha vent i l'ener­gia produïda ha d'arri­bar al con­su­mi­dor. Mini­mit­zar aquests efec­tes i cla­ri­fi­car què, com i on és la feina del pla. Vaja, si és que volem que això fun­ci­oni, i no llançar-nos el pla pel cap, que és el que sem­bla ara.