Provisionalitat crònica

Amb l'anunci d'elec­ci­ons gene­rals als soci­a­lis­tes cata­lans no els que­dava més remei que fer ballar la data del seu congrés, tocat de ple per la futura cam­pa­nya elec­to­ral. La moguda de l'agenda no era gens agraïda i la decisió menys dolenta acon­se­llava ajor­nar-lo, tot i que els tor­rons nada­lencs tam­poc no dei­xa­ven gai­res dates a la recam­bra. Final­ment, a mig desem­bre es reu­nirà l'assem­blea soci­a­lista, cer­ti­fi­cant que la pro­vi­si­o­na­li­tat de la seva direcció quasi s'ha con­ver­tit en defi­ni­tiva.

Costa enten­dre que els soci­a­lis­tes cata­lans puguin estar tretze mesos amb una direcció interina, després de la des­feta autonòmica i amb l'afe­gitó de la cai­guda muni­ci­pal d'aquest dar­rer maig. Quan José Mon­ti­lla anun­ci­ava que no pren­dria l'acta de par­la­men­tari i que dei­xa­ria la direcció del par­tit, el novem­bre de l'any pas­sat, el PSC entrava en un procés con­gres­sual gover­nat per una direcció pro­vi­si­o­nal. Tot era com­pli­cat, quan el des­con­cert senyo­re­java dins la militància, que no tro­bava ni líders ni por­ta­veus, assu­mint la manca de refe­rents i vivint, més mala­ment que bé, l'orfan­dat d'una der­rota mal lle­gida. Fou patètic veure els refe­rents muni­ci­pals quasi ama­gant les sigles del par­tit i afron­tant el repte de les elec­ci­ons locals sense el suport d'una direcció naci­o­nal des­a­pa­re­guda en com­bat. La segona rebol­cada, la muni­ci­pal, fou històrica.

Sem­bla que el PSC hagi entrat en crisi per­ma­nent, quan les dife­rents famílies soci­a­lis­tes ven­ten les diferències als mit­jans de comu­ni­cació, pen­dents d'un congrés que arriba massa tard i d'un calen­dari que juga a la con­tra. Per més difi­cul­tat, ara haurà d'afron­tar unes elec­ci­ons gene­rals on tot sem­bla indi­car que no podran fer un paper gaire galdós. Després, amb una pre­vi­si­ble ter­cera des­feta a l'esquena, el congrés serà molt més fei­xuc, quan tretze mesos amb tot en con­tra creen una dinàmica de crisi per­ma­nent.

Sens dubte, Mon­ti­lla i el seu equip, si és que exis­teix, han fet un mal ser­vei al par­tit, allar­gant una ago­nia gens bene­fi­ci­osa. Ara, no queda més remei que ballar segons el so que toquen altres. Només un 20-N mira­culós podria evi­tar que el congrés de desem­bre acabés a gani­ve­ta­des entre els que encara con­ser­vin un bri de força. Després, caldrà par­lar de la difícil super­vivència o de la refun­dació. Temps al temps.