Objectes perduts

Segons la infor­mació ofi­cial a l'aero­port de Bar­ce­lona, l'any pas­sat es van per­dre a la ins­tal·lació aero­portuària uns vint mil objec­tes –exac­ta­ment 20.060–. Estem par­lant de les coses més vari­a­des. Des dels més pre­vi­si­bles, com ara ordi­na­dors o mòbils, fins a alguns de ben sor­pre­nents, com seria el cas de petits mobles, joies o pas­ti­lles. O male­tes! No ho he entès mai, però es veu que hi ha gent que aterra i es deixa les male­tes a la cinta de reco­llida. Ep!, i això sense comp­tar amb la petita, o no tan petita, for­tuna que són els diners extra­vi­ats. Es veu que apa­rei­xen bit­llets de tota classe de divi­ses per dins de tota mena d'objec­tes, com ara bos­ses, roba, male­tes, etcètera. I que quan els sumes fan pat­xoca.

Vint mil objec­tes en un any és molta andròmina junta. Per més petits que siguen. Són objec­tes que ocu­pen quilòmetres, reals, d'estan­te­ries, la gestió dels quals m'asse­gu­ren que és un veri­ta­ble mal­de­cap. Oimés perquè, de nou, segons les fonts ofi­ci­als, només un divuit per cent dels objec­tes són recu­pe­rats pels seus pro­pi­e­ta­ris. La xifra té motius com­pren­si­bles. És evi­dent que si tor­nes a Bar­ce­lona al cap de pocs dies, anar a fer un cop d'ull a l'ofi­cina d'objec­tes per­duts té un cert sen­tit, però que en canvi si te'n vas i ja no tor­nes el més fàcil és que ho dei­xes córrer. Que ho dei­xes córrer i que li pas­ses el pro­blema als encar­re­gats d'objec­tes per­duts. Obrim aque­lla bossa a veure si tro­bem alguna pista de qui és l'amo? Enge­guem l'ordi­na­dor a veure si tro­bem el cor­reu electrònic del des­pis­tat? No és fàcil l'elecció, no. El risc de veure el que no toca exis­teix i és ben con­cret.

La cosa que em deixa més estu­pe­facte, però, és la llista d'en quin lloc la gent extra­via les coses. Llista el lide­ratge indis­cu­tit de la qual és al con­trol de poli­cia. Em direu que és lògic perquè allà és on et des­pu­lles, et fan allò d'haver de posar en dues o tres safa­tes els diver­sos objec­tes que tra­gi­nes. Ho entenc. Però no cre­ieu que, dit tot això, també és una gran para­doxa que siga pre­ci­sa­ment al con­trol on es per­den les coses?