“Ai, com m'agradaria”

“Ai, com m'agra­da­ria que l'Església fos pobra i per als pobres”, va dir l'estre­nat papa Fran­cesc. I els cen­te­nars de peri­o­dis­tes de davant seu van aplau­dir entu­si­as­tes.

Si algun d'aquells peri­o­dis­tes fos arri­bat de Mart, per pri­mer cop a la Terra, s'hau­ria pre­gun­tat ingènua­ment, des­co­nei­xe­dor dels inex­tri­ca­bles camins de la teo­lo­gia catòlica i de la teo­lo­gia pràctica capi­ta­lista: “¿Com és que el cap d'aquesta sump­tu­osa orga­nit­zació ter­re­nal que ven metafísica, demana en con­di­ci­o­nal ser pobre i per als pobres, i tots aquests repre­sen­tants de l'espec­ta­cle mediàtic l'aplau­dei­xen, en comp­tes de xiu­lar-lo?” I ningú li hau­ria donat res­posta. Tant ple de fils entor­to­lli­gats és aquest món modern, que absur­des con­tra­dic­ci­ons total­ment allu­nya­des de l'ètica més sim­ple, pas­sen per grans esde­ve­ni­ments i grans espe­ran­ces, quan a dar­rere hi ha, no només fum, sinó fins i tot mala fe, per totes ban­des.

Anem a pams. Quan Joseph Rat­zin­ger dimití en llatí, pas­sa­ren dues coses feno­me­nals: la pri­mera, que ningú se'n va ado­nar, excepte una vete­rana vati­canòloga, perquè no l'enten­gue­ren, és a dir, mili­ons de cre­ients no saben un bor­rall de la llen­gua ofi­cial del Vaticà, o millor dit, el Vaticà parla en una llen­gua (i unes idees) que ja no entén ningú. I segona, trencà un dogma neces­sari, el de la seva infal·libi­li­tat, o encar­nació de Déu a la Terra. O sigui que la divi­ni­tat del papa, sos­tin­guda durant gai­rebé dos mil anys, és falsa, car Déu no pot dimi­tir. Tant modern fou, sense saber-ho, o sí, Rat­zin­ger, que sabe­dor que la soci­e­tat actual ja no té metafísica, ha sigut con­seqüent, i s'ha permès dimi­tir, atès que no pot gover­nar els assump­tes total­ment ter­re­nals de la seva orga­nit­zació. Que són els que impor­ten a una orga­nit­zació que ja pot ven­dre més els assump­tes metafísics, car el gene­ral de les per­so­nes poden seguir fent ido­la­tria catòlica, fanàtica o par­tidària, però és difícil que com­prin el dogma metafísic. Cal, doncs, ven­dre una cosa nova, a part d'endreçar, en el que es pugui, la immensa cor­rupció ecle­sial: cal ven­dre fran­cis­ca­nisme, o sigui, cari­tat cris­ti­ana, posant-se del cantó dels des­fa­vo­rits, o almenys fent-ho veure. I per fer això, Rat­zin­ger no ser­via. Ser­veix un home aus­tral, apa­rent­ment afa­ble, rec­tor de la immensa diòcesi de Bue­nos Aires, que, com a totes les megalòpolis sud-ame­ri­ca­nes, i afri­ca­nes, i algu­nes d'asiàtiques, resulta ser una con­cen­tració de mise­ra­bles immensa, un autèntic banc de pei­xos. No s'ha equi­vo­cat la cúria romana, filla de l'imperi romà, con­ti­nu­a­dora del poder impe­rial, suc­ci­o­na­dora de l'ori­gi­nal i místic mis­satge de Crist, el d'esti­mar-se els uns als altres com a iguals, con­ver­tit en una immensa arma de poder ter­re­nal, i embo­li­cat amb un profús emba­latge metafísic, no s'ha equi­vo­cat per tal de no que­dar-se en res, tal com va dir el papa Fran­cesc en una pri­mera al·locució, del perill de que­dar-se com una sim­ple ONG: els pei­xos pobres estan a Bue­nos Aires, i simi­lars, i no a la des­cre­guda i ame­tafísica Europa. Això sí, el nou papa és d'ori­gen italià, i res més italià al nou món que un porteño de pura raça. Que tot quedi a casa. I a més a més riu­rem, perquè els porteños són l'humor mateix, sovint, però, de to negre.

I els peri­o­dis­tes, què aplau­dien? Això sí que és difícil d'esbri­nar. Però vist el circ mediàtic que ha pro­vo­cat la dimissió i elecció papals, no seria estrany que els mogués l'ale­gria de la notícia, aque­lla que diu que no és notícia que un gos mos­se­gui un home, sinó que un home mos­se­gui un gos. Demà pas­sat, esta­ran en un altre lloc. Faran notícia d'allò que faci espec­ta­cle, urgent i imme­diat. És a dir, faran de vene­dors, aquells que Jesús féu fora del tem­ple, segons diuen, i no pas d'infor­ma­dors, i molt menys d'infor­ma­dors ètics. És cert, ningú diu que el deure del peri­o­dista sigui tenir un pro­grama ètic, però sí que fer infor­mació inclou fer-la ètica, és a dir, infor­mar de tot el que es pugui amb vera­ci­tat i objec­ti­vi­tat. No cal que opi­nin, només que infor­min bé. I què infor­men, real­ment, de l'Església catòlica, o d'altres esglésies o reli­gi­ons: la superfície. Si el mateix papa ha fet un informe severíssim, segons indi­quen, pel nou papa, sobre la pròpia Església, com és que la premsa no en sap res, o no en diu res, més enllà de vague­tats? Què aplau­dei­xen d'una ins­ti­tució far­cida de crims no jut­jats? Quina espe­rança tenen en una ins­ti­tució que ningú entén? I què saben, real­ment, del cen­tre del negoci, que és el fum metafísic?

Però és cert, i el Papa a la seva manera ho encarna, que la deso­ri­en­tació gene­ral dels nos­tres dies, cerca, ni que sigui en apa­rença, una espe­rança redemp­tora, o sigui ètica, de valors, ja que la ciència ens ha dei­xat plens de tec­no­lo­gia però ben sols a l'uni­vers, i el capi­ta­lisme finan­cer glo­ba­lit­zat ens està dei­xant sense la prima democràcia ciu­ta­dana que teníem. Pot­ser per això el mis­satge con­tra­dic­tori del papa Fran­cesc, sos­pi­rant pels valors sen­zill de la pobresa, en un món on ningú vol ser pobre, fou aplau­dit com una espe­rança que posi fre a l'ambició des­bo­cada del diner. És clar que els sen­zills espe­ren un senyal i ordre ètics, però és molt fosc que pugui venir del nou ele­git. Seria un autèntic mira­cle que anant de boludo, pre­ci­sa­ment un papa pari els peus a la banda de pelo­tu­dos que manen. Un mira­cle. De moment, tot això és un qui­lombo.