Riu avall com el Met de Ribes

Són dies d'escàndol a causa del monu­men­tal afer Bárce­nas, el tre­so­rer omni­po­tent del PP durant 20 anys, nomi­nat i man­tin­gut tant per Aznar com per Rajoy i amb l'aqui­escència de tots els noms que van sor­tint d'entre la cúpula diri­gent. A Madrid, ja diuen que el pano­rama és cor­pre­ne­dor, perquè, en gran part, con­sis­tia a “coger sobres”. En aquest sen­tit, quan es parla de la fun­dació que molta gent ano­mena “FAES de las JONS” mai no es comenta res del fet que Millet en fos el vice­pre­si­dent a Cata­lu­nya i si es van fer dona­tius per a obres rela­ci­o­na­des amb l'arqui­tecte Tus­quets al Palau pròpia­ment dit i per a pro­jec­tes de l'hotel pro­gra­mat. En rea­li­tat, el dis­seny de l'ope­ració devia per­fi­lar-se al sopar de matri­mo­nis amb l'arqui­tecte a la ter­rassa de Can Millet, al car­rer Gover­na­dor, 2 de For­nells-Menorca. A l'entrada, hi havia un rètol del Minis­teri d'Obres Públi­ques que anun­ci­ava la demo­lició de l'edi­fi­cació que vul­ne­rava la llei de cos­tes (encara més que la pis­cina de Pedro J. a Mallorca). Vés per on, però, just després de la cimera FAES-Palau de la Música, una bri­gada va enre­ti­rar l'anunci d'ender­roc dic­tat per impe­ra­tiu legal.

És, doncs, visi­ble, que la crisi que patim ja no és única­ment econòmica. Enmig del des­ga­vell gene­ra­lit­zat, de la des­mo­ra­lit­zació i de la des­con­fiança en les ins­ti­tu­ci­ons, s'ha fixat la con­signa de pre­sen­tar Espa­nya com a garan­tia de segu­re­tat fins i tot a escala euro­pea, encara que només sigui la més pobra i més afec­tada pels mals dels països més meri­di­o­nals. De Guin­dos insi­nua que en qüestió de dies ens podrà ofe­rir “bones dades”, com si gra­ma­ti­cal­ment dades fos equi­va­lent a notícies. De manera ter­mi­nant ja no es parla de túnels i llu­me­tes o de brots verds. Diu rotun­da­ment que la recessió s'ha aca­bat, i només li fal­tava afe­gir-hi: “Les tro­pes naci­o­nals han asso­lit els seus últims objec­tius. Bur­gos, pri­mer d'abril del 1939.” Real­ment, les seves qua­li­tats de pro­feta ja les va demos­trar quan, essent pre­si­dent de la banca Leh­man Brot­hers per a Espa­nya, l'enti­tat va fer fallida. Cosa que no el va des­qua­li­fi­car per ser nome­nat con­se­ller d'Endesa, una com­pa­nyia en la qual també s'ha col·locat José María Aznar, que con­serva encara la plaça. Lògica­ment, amb tants pesos pesants, el govern cen­tral ha auto­rit­zat dos nous aug­ments de tari­fes elèctri­ques en el país que ja les tenia més cares excep­tu­ant les illes de Malta i Xipre. És clar que un home tan cla­ri­vi­dent ja ens va dedi­car l'opinió pon­ti­fi­cal que no ens ha de fer por la crisi inter­na­ci­o­nal, perquè allò que ens ha per­ju­di­cat són els nos­tres errors del pas­sat. Per tant, amb pro­fe­tes com aquests no ens ha de pre­o­cu­par l'endeu­ta­ment de gai­rebé un “trilió” (milió de mili­ons) d'euros; és a dir, prop del 90% del PIB, que és tota la riquesa gene­rada en un any i ens manté a l'esca­mot dels gra­po­ners (“pelotón de los tor­pes”) dels PIGS del furgó de cua on hi ha l'únic fana­let del túnel. Ver­mell, natu­ral­ment. Que­din, per tant, pen­dents del bar­ret de copa del pres­ti­di­gi­ta­dor i veu­ran indi­cis de com l'èxit de les refor­mes ens por­tarà a la recu­pe­ració.

Tan­ma­teix, la rea­li­tat és molt tos­suda i no està per romanços. I, per exem­ple, H- W. Sinn, pre­si­dent del pres­tigiós i poderós Ins­ti­tut IFO d'Ale­ma­nya diu que per a expli­car con­tes ja n'hi ha prou amb els de Satur­nino Calleja. En con­clusió, els pit­jors temps encara no han arri­bat. I el que passa és que no hi ha cap solució pos­si­ble. Ni deflac­ci­o­nar la perifèria. Tam­poc no es pot inflac­ci­o­nar el cen­tre, ni sor­tir de l'euro, ni adop­tar països com a länder ale­manys. Berlín es queixa, a més a més, dels 1.161 mili­ons d'euros de des­pesa inútil. Final­ment, un res­cat a la grega no és apli­ca­ble perquè cos­ta­ria 1.900 mili­ons d'euros i es tan­ca­ria la porta a qual­se­vol res­cat per sem­pre més. Les desgràcies, tan­ma­teix, no vénen mai soles i arri­ben per terra, mar i aire.

Per començar, el delírium tre­mens (que sona com a “deli­rio de tre­nes, oi?) que sig­ni­fica l'AVE, la Renfe, Adif i totes les pri­va­tit­za­ci­ons que s'hau­ran de fer per pal·liar i miti­gar uns deu­tes faraònics per obres en què algú s'hi ha gua­nyat la vida, encara que no hi hagi pas­sat­gers ni habi­tants. A part, és que el mal­ba­ra­ta­ment, a Cata­lu­nya, 21 anys després és zero i amb trens del segle XIX. Igual que Napoleó al balcó de la plaça de Sala­manca va pre­gun­tar: on és la ciu­tat per a aquesta plaça, ara tot­hom es demana on és el país per a aquests trens. Per mar, tam­poc rut­llen les coses. Després del colos­sal fracàs de l'ava­rada del Peral, que s'ha cons­truït amb una tona de més i no pot flo­tar, ara resulta que la UE ha dit que prou als ajuts i sub­ven­ci­ons pro­hi­bits que el govern de Madrid havia con­ce­dit al sec­tor naval i ara en reclama la devo­lució. El pro­blema és tan greu i afecta tants milers de tre­ba­lla­dors que Rajoy va fer una cosa molt euro­pea: con­vo­car tots els fun­ci­o­na­ris i alts càrrecs espa­nyols perquè, en lloc d'actuar amb neu­tra­li­tat com és la seva obli­gació, tren­ques­sin la regla d'or de defen­sar l'interès gene­ral. L'intent, però, no va reei­xir, perquè el comis­sari Almu­nia, com a espa­nyol, no podia escom­brar pro domo sua. Però Almu­nia ja no es pot cre­mar més amb ajuts com el que va auto­rit­zar per al pla del carbó en bene­fici de les mines de Rodi­ezma, feu elec­to­ral de Zapa­tero. El que passa és que ara es tracta de 14.000 llocs de tre­ball a la Pon­te­ve­dra de Rajoy.

Per mar, també tenim la sort que la Hutc­hin­son xinesa hagi ins­tal·lat la seva macro­ter­mi­nal de con­te­ni­dors al port de Bar­ce­lona, però Madrid sem­bla que la boi­co­tegi amb un ser­vei dua­ner insu­fi­ci­ent que estran­gula el fun­ci­o­na­ment del tràfic. En canvi, als core­ans, que s'han loca­lit­zat a Alge­si­res, se'ls faci­lita una tra­mi­tació àgil i sufi­ci­ent. Final­ment, per aire, s'ha obser­vat a la Fira d'Aeronàutica de França que Air­bus ha rebut més coman­des que no pas Boeing. Un total de 900 avi­ons, dels quals ni un per a la pre­ten­si­osa Ibe­ria que, en tàndem amb Aena, té com a pri­o­ri­tat reduir l'aero­port de Bar­ce­lona als vols low cost. Nogens­menys, amb l'admi­nis­tració cen­tral en con­tra, s'ha acon­se­guit l'enllaç regu­lar dels Emi­rats Àrabs (Dubai) amb el Prat ser­vit per l'avió més gran del món. Con­fiem que Aena no inter­vin­gui amb ofer­tes per aju­dar, que ja sabem que no hi veuen més enllà de Bara­jas. Pot­ser és millor que en clara invasió de com­petències de la Gene­ra­li­tat seguei­xin cons­truint un camp de golf i no ens toquin els avi­ons i allò que no sona.