Monges, esquerres i utopia

Les elec­ci­ons muni­ci­pals por­ta­ran cua. No només pels resul­tats, sinó per algu­nes dinàmiques que ja es van per­ce­bre en la cam­pa­nya elec­to­ral. Els 15 dies pre­vis al 24-M van por­tar la irrupció de dos per­so­nat­ges nous a l'escena política: les ger­ma­nes Lucía Caram i Teresa For­ca­des, cadas­cuna amb un per­fil social molt mar­cat (més assis­ten­cial o més rup­tu­rista) i fent cam­pa­nya al cos­tat d'alguns líders polítics del país. Caram va acom­pa­nyar Artur Mas, men­tre que For­ca­des va tenir una con­versa amb Ada Colau a Bar­ce­lona i va par­ti­ci­par en un mul­ti­tu­di­nari míting a Vic donant suport a la can­di­da­tura de Cap­gi­rem Vic, que ja pre­sa­gi­ava els bons resul­tats que va tenir.

Crítiques a les dues reli­gi­o­ses per part dels puri­tans de l'Església visigòtica espa­nyola no en van fal­tar, però el cert és que la car­rin­clo­ne­ria de la Con­ferència Epis­co­pal ja faria bé d'escol­tar aques­tes dues reli­gi­o­ses que han fet un pas, deci­siu, per a poder actu­a­lit­zar un dis­curs religiós que a Cata­lu­nya perd adep­tes. Amb tot l'enre­nou polític que, pre­vi­si­ble­ment, hi haurà aquesta tar­dor serà molt interes­sant de veure quin paper aca­ben jugant aquest parell de nous actors, un dels quals (Teresa For­ca­des) ja ha comen­tat que podria dema­nar l'exclaus­tració per dedi­car-se defi­ni­ti­va­ment a la política.

Rela­ci­o­nat amb l'apa­rició d'amb­dues reli­gi­o­ses, una reflexió més gene­ral. Elles, com la pròpia victòria de Colau a Bar­ce­lona o els magnífics resul­tats de la CUP a nivell català, posen de mani­fest que el dis­curs més social s'ha tor­nat a fer impor­tant en l'eco­sis­tema polític. Evi­den­cien que l'anàlisi del procés sobi­ra­nista des d'un únic angle –l'eix naci­o­nal–, avui en dia gri­nyola i cal­dria con­si­de­rar que el votant català (també el sobi­ra­nista) té molt en compte els pro­jec­tes soci­als que hi ha dar­rere de cada for­mació política. Tot i que jo sóc dels que cre­uen que pri­mer cal cons­truir el país per lla­vors dis­cu­tir sobre quina soci­e­tat volem, entenc que aques­tes muni­ci­pals han dei­xat anar un clar sen­ti­ment de males­tar con­tra la classe diri­gent, sobre­tot entro­nit­zat per l'ascens de pro­jec­tes rup­tu­ris­tes arti­cu­lats des de l'esquerra alter­na­tiva.

Bar­ce­lona en Comú i les can­di­da­tu­res arti­cu­la­des per la CUP no només han atret el seu votant històric, sinó el vot con­tra les reta­lla­des i con­tra un sis­tema polític clara­ment mar­cat per escàndols de cor­rupció o el cli­en­te­lisme. Per molt que ara començaran a tenir res­pon­sa­bi­li­tats de govern –i també s'aca­ba­ran ado­nant que fixar-se acrítica­ment en la uto­pia pot com­por­tar frus­tració i rebuig per part d'alguns dels qui els han donat suport–, els resul­tats de l'esquerra alter­na­tiva han con­tribuït a posar en qüestió el tra­di­ci­o­nal sis­tema de par­tits que s'havia con­fi­gu­rat, a Cata­lu­nya i a Espa­nya, durant la tran­sició. A més a més, el cop de puny d'aques­tes for­ces dites alter­na­ti­ves també arriba acom­pa­nyat d'un relleu al cap­da­vant de l'ANC, on Jordi Sànchez assu­mirà la pre­sidència de l'enti­tat sobi­ra­nista i ja ha avançat que li voldrà donar un gir més social.

Amb tot, sem­bla clar que la irrupció de Pode­mos i l'erosió cons­tant del sis­tema de par­tits tra­di­ci­o­nal poden haver recon­fi­gu­rat l'espai polític a Cata­lu­nya. Avui, per molt que les for­ces inde­pen­den­tis­tes van sor­tir clara­ment vic­to­ri­o­ses de les muni­ci­pals, en xifres agre­ga­des, unes ple­bis­citàries sem­bra­rien més dub­tes sobre el resul­tat que fa uns mesos –abans que Pablo Igle­sias esde­vingués un mes­sies per a segons qui–. Artur Mas té l'obli­gació, moral i política, de por­tar els cata­lans a les urnes, però també és feina de tots els inde­pen­den­tis­tes (ara més que mai) de remar en una direcció i tro­bar tants suports com faci falta per no embar­ran­car-se en el fan­gar que ens han dei­xat aques­tes muni­ci­pals.