Política

Errors de càlcul mutus

L’Estat no comptava que el moviment independentista tingués tanta força i arribés tan lluny, i els independentistes tampoc calculaven que la reacció de l’Estat seria tan rotunda i desproporcionada

La des­a­vi­nença entre dues parts con­fron­ta­des pot tenir una data o un punt d’inflexió con­cret, però difícil­ment es pro­du­eix sob­ta­da­ment sinó que és con­seqüència d’un llarg con­tenciós. La sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sobre l’Esta­tut del 2006, que havia pas­sat per tots els tràmits pre­vis­tos per les lleis deri­va­des de la Cons­ti­tució de 1978, deia que parts impor­tants del text esta­tu­tari no eren cons­ti­tu­ci­o­nals. S’havia produït una con­tra­dicció política i jurídica. Des del nai­xe­ment del text apro­vat pel Par­la­ment de Cata­lu­nya, seguint la tra­mi­tació pre­cep­tiva al Congrés dels Dipu­tats i, final­ment, la sub­missió a referèndum al poble català que l’aprovà per un 73,9 per cent a favor amb una par­ti­ci­pació del 48,85 per cent, s’havien seguit tots els pro­ce­di­ments esta­blerts. En saber-se la sentència que reta­llava arti­cles sen­cers de l’Esta­tut, el mateix pre­si­dent José Mon­ti­lla con­vocà una mani­fes­tació mul­ti­tu­dinària per pro­tes­tar per la inter­lo­cutòria, i es va obrir un llarg període de malen­te­sos, con­fron­ta­ci­ons, referèndums i decla­ra­ci­ons uni­la­te­rals d’inde­pendència que aca­ba­ren en els fets d’octu­bre del 2017 i l’apli­cació del arti­cle 155 per part de Mari­ano Rajoy que abo­ca­ren a la inter­venció del govern de Cata­lu­nya i la dis­persió de tots els seus mem­bres, que foren detin­guts i jut­jats o bé esca­pa­ren a diver­sos indrets euro­peus.

Un balanç fred sobre els deu anys trans­cor­re­guts des d’aque­lla mani­fes­tació de juliol del 2010 és que les coses no han anat bé per a ningú. L’Estat no comp­tava que el movi­ment inde­pen­den­tista tingués tanta força i arribés tan lluny, i els inde­pen­den­tis­tes tam­poc cal­cu­la­ven que la reacció de l’Estat seria tan rotunda i des­pro­por­ci­o­nada. Molt abans de la sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal, el Par­tit Popu­lar va començar el 2006 una cam­pa­nya de reco­llida de sig­na­tu­res con­tra l’Esta­tut i va reu­nir més de qua­tre mili­ons de fir­mes que en molts casos s’havien dema­nat amb expres­si­ons tan bar­ro­e­res com “Écheme usted una firma con­tra los cata­la­nes”.

Durant les deli­be­ra­ci­ons de la sentència, el PP uti­litzà l’Esta­tut per anar con­tra el govern soci­a­lista de Zapa­tero, i des del mateix PSOE, un per­so­natge tan sig­ni­fi­ca­tiu com Alfonso Guerra deia que s’havia apli­cat el ribot al text de tal manera que sor­ti­ria des­fi­gu­rat. Les for­ces de l’Estat, les polítiques i les mediàtiques, esta­ven entes­ta­des que aquell Esta­tut no entrés en vigor. Es creà un ambi­ent de con­fron­tació entre el movi­ment inde­pen­den­tista, cada cop més nombrós i com­ba­tiu, i el govern de Mari­ano Rajoy, que pensà que la llei impe­di­ria la rup­tura uni­la­te­ral.

Mirat en la pers­pec­tiva de deu anys, hi va haver un error de càlcul per part de Pas­qual Mara­gall i les for­ces que impul­sa­ren l’Esta­tut pen­sant que es podia obte­nir un nou esta­tus jurídic per a Cata­lu­nya sense refor­mar la Cons­ti­tució de 1978. El llarg arti­cu­lat de l’Esta­tut no hi cabia, en el text cons­ti­tu­ci­o­nal vigent. I el xoc jurídic i polític era ine­vi­ta­ble perquè les dues parts pen­sa­ven que se’n podrien sor­tir esbot­zant les cos­tu­res cons­ti­tu­ci­o­nals. Per tro­bar una solució a mitjà ter­mini caldrà un pacte entre Cata­lu­nya i l’Estat que pugui ser accep­tat per la Unió Euro­pea i la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia