El pizzòmetre del Pentàgon

Quan al Pentàgon sona una alarma que obliga el personal a quedar-se hores extra, la resposta no surt dels arxius classificats, sinó del forn de llenya. Davant la imminència d’una crisi global, molts dels seus treballadors fan el mateix que milions de nord-americans qualsevol nit: demanar una pizza. O, en el cas del Departament de Defensa, desenes i desenes. Aquesta és la base del que alguns han anomenat, mig de broma i mig seriosament, el pizzòmetre.

Es tracta d’un mètode d’observació informal, però sorprenentment encertat. Quan les pizzeries de la zona d’Arlington, Virgínia, just a tocar de Washington DC, treballen sense descans ben entrada la nit, vol dir que alguna cosa es cou a dins del Pentàgon. Fa uns dies, el pizzòmetre va tornar a fer saltar les alarmes a les xarxes. Diversos usuaris van detectar un pic inusual d’activitat a les pizzeries properes i, poques hores després, Israel llançava un atac nocturn contra posicions iranianes.

La teoria no és nova. A la dècada dels vuitanta, ja corria entre els serveis d’intel·ligència soviètics el concepte de pizzint, abreviatura de pizza intelligence. L’alerta no venia de satèl·lits ni de cables diplomàtics, sinó del que feien els repartidors a les dues de la matinada. Frank Meeks, propietari d’una coneguda cadena de pizzes, va confessar a l’agència Associated Press l’any 1991 que, mentre els periodistes dormien, els seus treballadors veien com les comandes es multiplicaven. L’escena era reveladora.

Un any abans, la revista Time ja havia recollit testimonis de repartidors de Domino’s que havien detectat un augment sobtat de feina just abans de les invasions de Granada i Panamà, i també abans que esclatés la crisi de Kuwait. El 1991, amb la guerra del Golf i l’intent de cop d’estat contra Gorbatxov, els registres de comandes van batre rècords. Aquell estiu, el Domino’s més proper al Pentàgon va arribar a lliurar 102 pizzes en una nit.

Ara, amb les eines digitals al nostre abast, ja no cal fer preguntes incòmodes a repartidors cansats. N’hi ha prou amb consultar Google Maps. L’aplicació mostra en temps real el volum d’activitat de cada establiment, i aquesta setmana les alertes van ser clares. Les pizzeries de la zona bullien d’encàrrecs fora d’hora. Poc després, els EUA ordenaven a part del personal de les seves ambaixades a l’Iraq, Bahrain i Kuwait que abandonessin el país. Tot plegat encaixava com un trencaclosques previ a l’esclat.

Donald Trump, amb la seva habitual franquesa, va reconèixer després que ja coneixia l’operació. El Pentàgon va treballar de nit i les pizzeries van fer la seva part. Divendres a la tarda, hora catalana, l’activitat va tornar a nivells habituals, tot i que algun local encara anava més ple del que tocaria.

És evident que no estem parlant d’un mètode científic. Ningú no hauria de prendre decisions d’intel·ligència basant-se només en si Papa John’s rep més trucades del normal. Però la teoria té un component revelador. La manera com les institucions més poderoses del planeta afecten el dia a dia de negocis aparentment insignificants diu molt més del que sembla. El pizzòmetre és, en el fons, una metàfora de com els engranatges del poder es filtren per les esquerdes de la rutina.

També mostra una cosa molt humana. Davant una crisi global o una situació límit, els gestos més quotidians continuen sent els mateixos: menjar alguna cosa ràpida, mantenir-se despert, compartir una estona amb els companys. La pizza, icona del menjar informal nord-americà, s’ha convertit així en un termòmetre involuntari del nerviosisme geopolític. Un símbol comestible del que es cou en despatxos tancats.

Potser no és cap bola de vidre, però si una nit les pizzeries d’Arlington s’omplen com mai, hi ha motius per encendre el televisor. El món s’ha tornat tan transparent i tan vigilat que els indicadors alternatius, per més estrambòtics que semblin, poden dir-nos més del que imaginem. I el pizzòmetre, en aquest sentit, és només el primer tall d’una història que encara es cou al forn.

Una pizzeria plena a les dues de la matinada no és una prova definitiva de res, però tampoc és casual. Quan una ciutat s’adorm i, en canvi, els forns treballen sense treva, potser el que està en joc no és només un sopar improvisat, sinó una decisió crítica que encara no ha transcendit. El pizzòmetre és, al capdavall, un mirall inesperat de la pressió, la urgència i la realitat que es cou a porta tancada. No cal creure-hi del tot per admetre que, un cop i un altre, ha deixat pistes valuoses sobre el que estava a punt de passar.

De fet, aquest fenomen ens obliga a reflexionar sobre com consumim la informació i com confiem en els canals oficials per entendre el món. Si una comanda massiva de pizzes pot alertar abans que un portaveu, potser no és només una curiositat sinó una lliçó d’humilitat per als grans sistemes de comunicació i seguretat. I també, per què no dir-ho, un toc d’humor dins d’un escenari habitualment carregat de tensió i gravetat. Que la pizza hagi estat testimoni de tants moments decisius no només ens fa somriure. Ens convida també a mirar amb ulls nous aquells petits detalls que, de tan quotidians, poden passar desapercebuts, però que tenen molt a dir.