“Criminalitzar la migració és deshumanitzador”

Som en una època de transició. Els Estats Units s’allunyen cada cop més d’aquella aspiració d’un sistema que doni resposta a totes les persones, independentment del seu origen, condició social o estatus migratori. Som al bell mig d’una tensió profunda entre la política del president Trump i la tasca de les corts federals, integrades per jutges formats amb un compromís institucional per defensar la igualtat. Tot i que la història del país és plena d’exemples en què això no s’ha complert, crec que els tribunals, en les darreres dècades, han intentat fer realitat aquest ideal.

Aquest concepte és àmpliament acceptat i utilitzat per polítics de dreta i també de centreesquerra, tant republicans com demòcrates. Per mi, parlar de l’“estranger criminal” permet als polítics amenaçar tot un col·lectiu sense mirar les causes profundes que expliquen moltes de les seves trajectòries. En lloc d’ajudar les persones en els seus moments més vulnerables, les lleis migratòries les castiguen. No ofereixen possibilitats de rehabilitació. Els migrants són igual d’extraordinaris que qualsevol ciutadà nord-americà. De fet, potser més, perquè la majoria han arribat aquí sense xarxa, sense llengua, sense suport familiar. Tot i això, sostenen gran part de l’economia: la construcció, la restauració, la neteja… Són part integral de les nostres comunitats. Criminalitzar la migració és deshumanitzador. Converteix les imperfeccions, que són part de la condició humana, en una raó per excloure.

M’ha sorprès, en molts casos positivament. He tingut l’oportunitat de conversar amb audiències molt diverses: en universitats, esglésies, biblioteques, llibreries… A tot arreu on s’ofereix la possibilitat d’un diàleg sincer i honest amb persones provinents de tots els racons del país. Gent que mostra interès per parlar del passat, el present i el futur de la política migratòria als Estats Units. La proposta que faig a Welcome the wretched és clarament diferent del que hem vist fins ara. Però, tot i això, moltes persones estan obertes a escoltar. Em refereixo a una proposta que rebutja utilitzar l’activitat criminal o les imperfeccions humanes de les persones no ciutadanes com a criteri decisiu per determinar qui pot viure en aquest país i qui no. Soc conscient que, comparada amb el sistema jurídic actual, vigent des de fa més de 40 anys, la meva proposta pot semblar radical. Però si continuem implementant les mateixes polítiques d’exclusió, no podem esperar resultats diferents. El sistema ha fracassat. I molta gent ho comença a reconèixer. El llibre convida a fer una reflexió seriosa: deixar enrere la necessitat de classificar les persones entre “desitjables” i “no desitjables” segons si han comès o no algun delicte. La realitat és que tots som massa complexos per encabir-nos en dues categories. Tots portem a les espatlles històries personals plenes de matisos, de llums i d’ombres. Quan les persones reflexionen amb honestedat sobre les seves pròpies vides i les dels seus familiars –pares, mares, avis, àvies–, sovint arriben a la conclusió que la imperfecció no és aliena, sinó que està íntimament lligada a l’experiència humana. Parlem d’errors, de fragilitats, de violència fins i tot, però també de redempció i d’oportunitats.

Legalment, sí que pot fer-ho. De fet, el sistema jurídic dels Estats Units ja ofereix al president una àmplia discrecionalitat per aplicar mesures molt dures en matèria migratòria. Això no és nou. El poder executiu ha anat acumulant competències durant dècades, amb el suport tant del Congrés com de la Cort Suprema. Per entendre-ho, cal conèixer dues de les agències clau en la política migratòria dels EUA. D’una banda, hi ha ICE (Immigration and Customs Enforcement), encarregada de localitzar, detenir i deportar persones en situació irregular dins del territori nord-americà. De l’altra, hi ha la Border Patrol, una divisió de la Customs and Border Protection (CBP), responsable de controlar les fronteres i impedir l’entrada de persones sense autorització. Totes dues formen part del Departament de Seguretat Nacional (DHS). Aquestes agències ja tenen la capacitat legal per detenir centenars de milers de persones cada any. El que sovint els falta no és autorització legal, sinó més recursos: agents, presons i finançament per mantenir operatives les deportacions massives. És aquí on l’administració de Trump vol actuar: dotar-les de més mitjans i, alhora, evitar qualsevol forma de control judicial. I això és particularment perillós.

Perquè el que pretén l’administració no és només aplicar la llei tal com està, sinó fer-ho sense cap mena de supervisió. La confrontació amb les corts federals no és una necessitat legal, sinó una estratègia per eliminar els frens institucionals. Ja avui, sota la llei actual, cada dia es dicten ordres de deportació. Això passa amb qualsevol president. Però Trump vol fer-ho sense tràmits, sense audiències, sense garanties. Hi ha una certa ironia: si simplement es donés més pressupost a la ICE i a la CBP, ja podria escalar molt el nombre de deportacions. No caldria canviar les lleis. Però el que pretén Trump és actuar amb impunitat, sense límits ni contrapesos. I això posa en risc tant els drets dels migrants com l’equilibri de la mateixa democràcia nord-americana.

Absolutament. Des de la dècada dels vuitanta, l’estat ha anat delegant la detenció de migrants a empreses privades. Avui, gairebé totes les presons d’immigració són gestionades per dues grans corporacions: CoreCivic i GEO Group. Aquestes empreses tenen un interès clar: guanyar diners. Cada contracte amb el govern estableix una quantitat fixa per dia i per persona detinguda. Fins i tot quan les presons estan mig buides, el govern igualment els paga un mínim garantit. Per això fan lobby, per assegurar que les polítiques migratòries continuïn criminalitzant i detenint gent. És un negoci. I, com qualsevol altre, vol créixer.

Aquesta associació no és nova, però va agafar força a partir dels anys vuitanta. Quan els migrants que arribaven als Estats Units van deixar de ser europeus blancs i van començar a ser cubans pobres, haitians negres o indígenes centreamericans, va començar a créixer la retòrica racista. Durant l’administració de Ronald Reagan, es parlava dels haitians com a portadors del VIH; dels cubans, com a criminals alliberats de les presons del règim, i dels centreamericans, com a comunistes. Això es va reflectir fins i tot en la cultura popular, com la pel·lícula Scarface, que mostrava el migrant com un delinqüent. Aquesta construcció ha tingut conseqüències duradores: ha legitimat lleis repressives, ha deshumanitzat els migrants i ha reforçat l’estigma que encara avui pesa sobre milions de persones.

És un moment ple de possibilitats per a la nova generació d’advocats, especialment aquells que s’enfoquen en els drets civils, sigui en temes migratoris o d’altres àmbits. El rol dels juristes i de les corts és avui més central que mai en la defensa de la democràcia nord-americana. No parlem només d’un debat teòric; es tracta d’una realitat que es viu cada dia en comunitats de tot el país. Per això, crec que aquests temes s’han de discutir i desenvolupar dins les universitats. Aquest ha estat sempre el seu rol, però en pocs moments de la història ha estat tan important com ara. Si volem preservar la democràcia tal com l’hem coneguda, cal que les universitats lliures continuïn fent la seva feina. I això inclou analitzar críticament la criminalització dels immigrants. És un privilegi poder portar aquests debats a l’àmbit universitari, i aquest és el meu compromís com a acadèmic.

Sí, absolutament. El vincle entre migració i criminalització és relativament recent; té uns 40 anys, tants com jo. Això em dona esperança: si la política migratòria ha canviat abans, pot tornar a fer-ho. Al llarg de la història del país, col·lectius que en un moment es consideraven “no desitjables” han acabat sent part integrant de la ciutadania. Cadascuna d’aquestes transformacions va requerir esforç, i sovint sacrifici. Però cada generació ha aconseguit expandir drets.

Jo crec en una política migratòria que funcioni de manera similar a com els ciutadans nord-americans viatgem: quan volem entrar en un altre país, presentem el passaport, expliquem els nostres motius, i, si tot està en ordre, hi entrem. És un procés jurídic estructurat. Ara mateix, hi ha una gran bretxa entre les necessitats humanes i econòmiques reals i les possibilitats legals per accedir als Estats Units. Això obliga milers de persones a buscar vies alternatives, posant-se en mans de xarxes criminals. Aquesta realitat no la canvien les lleis repressives; l’únic que fan és augmentar el risc per a les persones i desorganitzar el sistema.