De la solemnitat a la transcendència en quatre minuts

Quan un fa un anunci tan impor­tant com el que Artur Mas va fer al cap de qua­tre minuts d'haver ini­ciat el dis­curs, tot el que diu a con­ti­nu­ació queda en un segon terme. La solem­ni­tat que impreg­nava el Par­la­ment des d'una hora abans de l'inici de la inter­venció del Molt Hono­ra­ble ali­men­tava la sen­sació que ahir el país tenia una cita amb la història. També la presència de des­ta­cats repre­sen­tants de la política –Jordi Pujol, Xavier Trias, Ernest Benach...– i de la soci­e­tat civil –Muriel Casals, Xavier Rubert de Ventós...–. I, sobre­tot, el gest de gra­ve­tat de ses senyo­ries, ahir poc dis­po­sa­des a atu­rar-se a comen­tar la jugada, i el fet que un digi­tal publiqués a inter­net l'anunci que Mas va trans­me­tre, amb prec frus­trat de dis­creció, a la pre­si­denta del Par­la­ment i als dipu­tats de CiU just abans de la sessió.

Així que el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va començar a par­lar davant d'un audi­tori que conei­xia les seves inten­ci­ons. I que va res­pon­dre a l'anunci amb un posat de trans­cendència que no es va alte­rar ni quan el pre­si­dent va par­lar de xifres econòmiques, ni quan ho va fer de velles i futu­res reta­lla­des, ni quan va cri­ti­car el tri­par­tit, ni quan es va refe­rir al con­text inter­na­ci­o­nal. Això és el pes de la història. Mira­des al sos­tre, mira­des al mòbil i mira­des que bus­ca­ven altres mira­des per fer aquell posat de “i ara què?”

Doncs ara elec­ci­ons. I començar a cami­nar cap a un horitzó, el de la inde­pendència i l'estat, que sem­blava impen­sa­ble fa només setze dies. N'hi ha per posar-se trans­cen­dent, encara que sigui per una tarda. No se m'acut una altra manera d'afron­tar el repte més impor­tant i apas­si­o­nant de la nos­tra història.