“Van ser com dos àngels”

“Una pare­lla d'àngels de la guarda.” Per un veí de Gar­ri­gue­lla, David Arnau, és el que sem­pre han sig­ni­fi­cat per ell Josep Maria Fernández Fer­rer i Rosa Bagó Maran­ges, el matri­moni que diven­dres pas­sat va ser víctima d'un fatal acci­dent, en ser arros­se­gats men­tre tra­ves­sa­ven un pas­sallís que creua la riera d'Anyet, a Masa­rac. En tenir conei­xe­ment del tràgic succés, Arnau va fer un emo­tiu escrit en senyal de record i d'home­natge a la pare­lla. En el text, que va publi­car al seu mur del Face­book, hi explica un sor­pre­nent epi­sodi que va viure en pri­mera per­sona i que demos­tra els tris­tos i cru­els girs que en oca­si­ons té el destí. I és que, d'aquí uns mesos farà tres dècades, el matri­moni for­mat per Fernández i Bagó va auxi­liar, el 19 d'agost del 1987, cinc joves que van tenir un fort i apa­ratós acci­dent de trànsit, a l'Alt Empordà.

El com­mo­ve­dor escrit va tenir un impor­tant ressò. Tant per­so­nes pro­pe­res a les vícti­mes com infi­ni­tat d'altres usu­a­ris de les xar­xes soci­als van expres­sar a Arnau el seu agraïment per haver dedi­cat a Fernández i a Bagó aques­tes boni­ques parau­les, que van posar la pell de gallina a tots aquells que ho van lle­gir.

A con­ti­nu­ació, es repro­du­eix tex­tu­al­ment el seu relat:

“Aquest mes d'agost farà 30 anys que un acci­dent de cotxe a la car­re­tera comar­cal que va de Pera­lada a Gar­ri­gue­lla va estar a punt de cos­tar la vida a cinc joves gar­ri­gue­llencs, un dels quals era jo. Pro­ba­ble excés de velo­ci­tat, pèrdua de con­trol, xoc bru­tal amb un bloc de ciment, volta de cam­pana i sen­sació de caure per un abisme negre. Quan vaig recu­pe­rar la consciència, vaig sor­tir arros­se­gant-me com vaig poder pel vidre del dar­rere, men­tre un dels amics, que havia pogut sor­tir abans que jo, em cri­dava des de fora que cor­regués, que el cotxe per­dia gaso­lina. Sense saber res dels altres ocu­pants, vam avançar peno­sa­ment enmig d'una nit sense llums fins a una casa pro­pera, on vam cri­dar i picar a la porta sense resul­tat. Al cap d'una estona, com de mira­cle, va aparèixer un matri­moni amb el seu cotxe i ens va tro­bar esti­rats a terra, bruts i ensan­go­nats. Van espe­rar amb nosal­tres que arribés ajuda per als nos­tres amics, i un cop ells van ser ate­sos ens van dur volant cap a l'hos­pi­tal de Figue­res. Per mi, aquell matri­moni ha estat sem­pre com una pare­lla d'àngels de la guarda que van aparèixer del no-res per res­ca­tar-nos del pànic i la des­es­pe­ració. Cada cop que ens hem tro­bat –poquíssi­mes vega­des en aquests 30 anys– els he transmès el meu afecte i la meva gra­ti­tud eterna. Casu­al­ment, vaig coin­ci­dir amb ella fa tot just quinze dies a la Coo­pe­ra­tiva de Gar­ri­gue­lla, i em va obse­quiar, com sem­pre, amb el seu ample som­riure i la seva ama­bi­li­tat. Es recor­dava molt de mi, em va dir. Es deia Rosa.

Aquest matri­moni és el que va ser arros­se­gat per una rie­rada fatal diven­dres a la nit, a Masa­rac. Malau­ra­da­ment, jo no he pogut aga­far el cotxe i anar-los a res­ca­tar, com van fer ells amb mi aviat farà 30 anys.

Per això no m'he pogut estar d'escriure aques­tes línies per dedi­car-los el meu record i les meves llàgri­mes. Fins a sem­pre, àngels.”