Un gran foc per a un canvi

El 13 d’agost del 2003, a les tres de la tarda, s’avi­sava d’un foc poten­ci­al­ment perillós a Maçanet de la Selva. Això pas­sava en una jor­nada molt com­pli­cada, amb molts incen­dis des­fer­mats a Cata­lu­nya. A Maçanet, la set­mana ante­rior, ja se n’havia decla­rat un que havia cre­mat menys d’un cen­te­nar d’hectàrees. Aquell gran foc d’ara fa vint anys va posar a prova els Bom­bers, que van haver de plan­te­jar mane­res de fun­ci­o­nar adap­ta­des que pre­sen­ta­ven els nous incen­dis, molt lli­gats ja amb el canvi climàtic. Aquell any es van des­ple­gar les fran­ges peri­me­trals i, a més, es va començar a fer un segui­ment de les par­cel·les a les urba­nit­za­ci­ons reque­rint els veïns, fins i tot per via exe­cu­tiva, que en fes­sin el man­te­ni­ment. Dues dècades donen per a molt. La gent ha pres més consciència, és cert. Hi ha menys focs que abans, sí. Però ara cadas­cun d’aquests, adver­tei­xen els espe­ci­a­lis­tes, ja pot ser d’entrada en potència un gran incendi. I, gra­vi­tant sobre tot això, el canvi climàtic que no dona treva, estressa els bos­cos i la mateixa soci­e­tat.

Viure un infern de foc

L’alcalde de la població en aquell moment, Josep Roma­guera, encara recorda viva­ment com es va sen­tir durant les hores més com­pli­ca­des, quan el foc de Maçanet ja estava total­ment des­fer­mat: “Tenia la sen­sació de tro­bar-me dins de la pel·lícula Apo­calypse Now [Fran­cis Ford Cop­pola, 1979].” “Les imat­ges d’aquests dies de Port­bou i Colera m’ho han recor­dat; el cel ver­mell, l’aire espès i les cen­dres volant empe­ses pel vent”, hi afe­geix. Roma­guera no tenia gaire experiència. Va estre­nar el càrrec, després d’estar qua­tre anys a l’opo­sició, amb aquest gran bateig de foc.

Durant les pri­me­res hores, més enllà de les con­seqüències –450 hectàrees cre­ma­des el pri­mer dia–, es va gene­rar un gran caos. Es van desa­llot­jar 3.600 per­so­nes i es va haver de tallar tant la car­re­tera N-II com l’auto­pista AP-7 (ales­ho­res, A-7). Tot i que un segon incendi decla­rat a Tor­dera es va unir al de Maçanet, el dia va aca­bar amb el foc sota con­trol. L’endemà, però, quan els desa­llot­jats ja tor­na­ven a ser a casa, l’incendi va revi­far i el caos va ser molt més gran: la superfície cal­ci­nada es va més que doblar. Tres cases d’una de les urba­nit­za­ci­ons es van cre­mar. Les xifres que va dei­xar el ras­tre de devas­tació par­len per si matei­xes: 1.279,86 hectàrees cre­ma­des, de les quals, 991,88 a Maçanet de la Selva; 233,28, a Tor­dera i 54,70, a Fogars.

Les pri­me­res regu­la­ci­ons

Només uns mesos abans, el 22 d’abril d’aquell any, la Gene­ra­li­tat havia publi­cat al DOGC la nova llei de mesu­res de pre­venció dels incen­dis fores­tals en les urba­nit­za­ci­ons sense con­tinuïtat imme­di­ata amb la trama urbana, on es pre­ve­ien les fran­ges peri­me­trals de pro­tecció.Si bé és cert que la llei 5/2003 també esta­blia que els ajun­ta­ments han d’ela­bo­rar un plànol de deli­mi­tació que deter­mini les urba­nit­za­ci­ons, nuclis de població, edi­fi­ca­ci­ons i ins­tal·laci­ons afec­tats per aquesta llei. No hi va haver temps de posar-ho en pràctica. No a Maçanet. Quan només van que­dar les cen­dres i les tres cases cre­ma­des, va ser el moment de pren­dre consciència del que havia pas­sat i extreure’n con­clu­si­ons: “Una de les grans lliçons del foc de Maçanet –recorda el sot­sins­pec­tor dels Bom­bers, Fer­ran García– va ser haver de fer tri­atge; teníem qua­tre focs actius, una plan­ti­lla molt cas­ti­gada i can­sada, esgo­tada, amb molts mit­jans ja com­pro­me­sos, i vam haver d’esco­llir a quin foc des­tinàvem més recur­sos.” García, que va ser pre­sent en aquell incendi, recorda que la situ­ació climàtica era extrema, amb baixa humi­tat i vent. “No estàvem acos­tu­mats a fer tri­atge, per a nosal­tres va ser total­ment nou.” García també des­taca que, a diferència d’ara, la soci­e­tat no estava tan for­mada, ni tenia tanta consciència: “Queda molt camí per recórrer, però s’ha avançat.” Josep Roma­guera deta­lla que després del foc es va crear un depar­ta­ment muni­ci­pal per fer segui­ment de les par­cel·les de les tres grans urba­nit­za­ci­ons del muni­cipi i poder reque­rir que les nete­ges­sin: “Recordo que d’un 30% era molt com­pli­cat ras­tre­jar-ne la pro­pi­e­tat.” Va ser un pri­mer gran pas. Ara es porta par­ci­al­ment des de l’àrea de Medi Ambi­ent. El 2022 es tenien comp­ta­bi­lit­za­des unes 823 par­cel·les inte­ri­ors sense edi­fi­car. Només el 2019 es van expe­di­en­tar 59 par­cel·les, amb exe­cu­ci­ons sub­sidiàries de la seva neteja.

Maçanet, avui

L’alcal­dessa de Maçanet, Natàlia Figue­ras, com­par­teix amb el seu ante­ces­sor en el càrrec d’ara fa vint anys, també un bateig de foc: “El 23 de juliol del 2019, tot just tres mesos de ser alcal­dessa, es va decla­rar un incendi al Turó de Sant Jordi, pre­ci­sa­ment on va començar aquell gran foc, que va cre­mar 85 hectàrees.” La situ­ació ha can­viat molt, explica l’alcal­dessa, gràcies a les lliçons que es van apren­dre. El 2018, es va apro­var un pla de gestió. El 2022 aquest pla va cos­tar 43.777 euros . El pla pre­veu la ins­pecció i con­trol de les par­cel·les inte­ri­ors no edi­fi­ca­des d’urba­nit­za­ci­ons i nuclis de població. La gestió es va dele­gar al Con­sell Comar­cal, que havia creat específica­ment un ser­vei amb aquesta fina­li­tat. A més, també es ges­ti­o­nen les fran­ges peri­me­trals de Mont­bar­bat, Mas Altaba, Resi­den­cial Parc i el polígon Puigtió, un total de 28,27 hectàrees, amb un cost de 33.276 euros: “Les dues rea­li­tats del muni­cipi –explica Figue­ras– són molt com­ple­xes. Tenim un nucli, amb uns 3.500 veïns, i tres grans urba­nit­za­ci­ons amb unes 3.600 per­so­nes. Una de les tres és la més gran d’Europa, amb 54 km de car­rers.” Figue­res té clar que la feina no s’ha atu­rat vint anys després. El 2020 durant el con­fi­na­ment ja es van talar més de 500 arbres poten­ci­al­ment peri­llo­sos. S’ha avançat, però no hi ha treva.