El compromís d'un home

Vicenç Ferrer, més enllà de l'aura de santedat que el va marcar en vida, va ser un cooperant tossut i compromès amb l'eradicació de la pobresa extrema. Convençut de la seva missió, va escollir l'Índia més àrida i esquerpa i la va convertir en un lloc on poder viure amb dignitat

«La meva funció en aquesta vida no és enten­dre, sinó aju­dar. He decla­rat la guerra a la pobresa i al pati­ment i he sig­nat un com­promís de pau i amor entre els homes.» Vicenç Fer­rer va néixer a Bar­ce­lona l'any 1920 i va pas­sar la seva infan­tesa entre la capi­tal cata­lana, Gan­dia i Cale­lla. Cri­dat a files als setze anys amb la Quinta del Biberó, és cap­tu­rat pels naci­o­nals i passa un temps als camps de con­cen­tració. Aca­bada la guerra comença els estu­dis de dret, però no els acaba perquè entra a la com­pa­nyia de Jesús, «atret i mera­ve­llat per l'espe­rit de sacri­fici i alhora l'heroïcitat d'aquests reli­gi­o­sos».

L'any 1952 és enviat com a mis­si­o­ner a Man­mad, a l'Índia, per aca­bar la seva for­mació espi­ri­tual, però l'afany de llui­tar con­tra el pati­ment dels més des­fa­vo­rits aviat el con­du­eix a lide­rar un seguit d'acci­ons amb el suport dels cam­pe­rols que gene­ra­ran les pri­me­res topa­des amb les clas­ses més benes­tants. L'any 1968, en un ambi­ent enra­rit pels interes­sos dels més rics, Fer­rer és con­vi­dat a mar­xar del país pel govern encapçalat per Indira Gandhi. Milers de cam­pe­rols, jun­ta­ment amb polítics, intel·lec­tu­als i líders reli­gi­o­sos par­ti­ci­pen en una marxa de 250 quilòmetres fins a Bom­bai per recla­mar que no se'l faci fora de l'Índia. Indira Gandhi entén el mis­satge i trans­forma l'expulsió en «unes vacan­ces».

Espera un mira­cle

L'any 1969 Fer­rer torna a tre­pit­jar l'Índia, però tan sols l'acull a ell i a un grup de volun­ta­ris l'Estat d'Andhra Pra­desh, la zona més desèrtica i àrida del país, amb un nivell de sani­tat i edu­cació pràcti­ca­ment ine­xis­tent. Allà, en una casa buida a mig fer i amb un mis­satge profètic escrit a la paret, «Espera un mira­cle», començarà la missió a la qual dedi­carà la resta de la seva vida. L'any 1970 aban­dona la com­pa­nyia de Jesús, es casa amb Anne Perry, una peri­o­dista anglesa amb la qual tindrà tres fills, i crea la Fun­dació Vicente Fer­rer. Vint-i-sis anys després una nova fun­dació, aquesta a l'Estat espa­nyol, per­me­tria mul­ti­pli­car les acci­ons en bene­fici de les clas­ses més pobres de la regió en àmbits com ara la sani­tat, l'eco­lo­gia, la dona i l'edu­cació. Ini­ci­a­ti­ves com ara l'apa­dri­na­ment d'infants hindús per famílies espa­nyo­les per garan­tir-los tant els estu­dis com una manu­tenció per als pares i ger­mans acon­se­guei­xen cap­tar milers de dona­ci­ons. Els reco­nei­xe­ments comen­cen a arri­bar, per exem­ple el premi Príncep d'Astúries (1998) o la Creu de Sant Jordi (2000). La seva mort, el 19 de juny del 2009, després de tenir una embòlia al març, va gene­rar mos­tres de dolor i con­dol arreu de l'Índia i de l'Estat espa­nyol.

Vicenç Fer­rer, però, mai no es va sen­tir a gust amb la imatge de san­te­dat que molts van lli­gar a la seva per­sona. Home crític, amb un gran sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat i del com­promís i una fina i directa iro­nia, sovint dei­xava anar sentències pràcti­ques quan se li pre­gun­tava sobre la importància dels reco­nei­xe­ments. «Que vul­guin reconèixer la feina que fa la fun­dació és bo, i si dar­rere del reco­nei­xe­ment hi ha una quan­ti­tat econòmica per con­ti­nuar aju­dant els més neces­si­tats, encara millor», va comen­tar en més d'una ocasió. «Que quin sen­tit té la vida? De moment ets aquí per arre­man­gar-te i llui­tar con­tra els mals d'aquest món. I, si t'ho mires bé, la resta tam­poc té gaire importància.»



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.