“La variant no és com posar un Scalextric”

“Ben­vin­guts a la ruta del coles­te­rol.” Així ens rep l’alcalde de la Vall d’en Bas, Lluís Amat. Ens deta­lla que és el nom popu­lar de la car­re­tera de Can Renyina, on molts veïns de la Vall d’en Bas van a esti­rar les cames, a fer un tomb amb bici­cleta i a soci­a­lit­zar. Ini­ciem la pas­se­jada, doncs, fent salut i soci­a­lit­zant. De fet, no pas­sen ni cinc minuts i ens cre­uem amb una pare­lla del muni­cipi: encai­xada, salu­tació i pre­gunta de clixé per saber si ells i els res­pec­tius estan tots bé. “Soc molt pas­si­o­nal i, en gene­ral, faig la cami­nada fins als Hos­ta­lets amb la meva dona. És el moment en què em puc dei­xar anar”, afirma com si donés detalls d’una teràpia. De fet, el tra­jecte dis­corre per un esce­nari màgic, i ho deu ser, perquè l’alcalde entra en un pla molt per­so­nal. I s’agra­eix per tren­car el gel i no enca­llar-nos en qüesti­ons massa tècni­ques o polítiques.

Ens endin­sem en un cor­riol entre con­reus perquè ens vol mos­trar l’sky­line –així ho qua­li­fica ell– del poble de Sant Esteve. Som forans, però reco­nei­xem que la vista és de luxe: el poble sobre un petit turó amb el Puig­sa­calm i Santa Mag­da­lena de teló de fons. “En un dia asso­le­llat, és encara més espec­ta­cu­lar”, ens diu real­ment entu­si­as­mat, tot remar­cant que el con­junt de Sant Esteve amb una xeme­neia indus­trial d’obra vista de les d’abans fa pen­sar en un vai­xell. “Aquesta vista em dona pau. Me l’estimo molt. M’ho estimo molt”, diu, i se’l veu un pèl emo­ci­o­nat. Aquesta afir­mació ens crida l’atenció. Intuïm, ja camí cap als Hos­ta­lets d’en Bas, que no deu haver estat fàcil per a un bar­ce­loní esta­blert a la Gar­rotxa des del 2003 esde­ve­nir un veí més. No li cal jus­ti­fi­car-se, però, pre­gun­tat sobre això, deta­lla que, des de petit, ha fet esta­des de colònies o de vacan­ces fami­li­ars a la Gar­rotxa, i sen­ten­cia: “A la vall, sem­pre he estat vin­cu­lat a mol­tes enti­tats. No és cap mèrit, és ego­isme. Em fa feliç.” D’aquesta vin­cu­lació al tei­xit asso­ci­a­tiu de la vall en va sor­tir La Vall Plu­ral, el grup muni­ci­pal d’inde­pen­dents que lidera i que com­puta per ERC a través de la marca blanca Acord Muni­ci­pal.

A Lluís Amat li ha estat difícil esco­llir els cinc indrets del muni­cipi per on ha de discórrer la pas­se­jada. Vol­dria que als docu­ments gràfics que acom­pa­nyen aquest text hi sor­tis­sin els set pobles que con­for­men el muni­cipi de la Vall d’en Bas. Cal recor­dar que és fruit de la unió, l’any 1968, dels antics pobles de Sant Esteve, Sant Pri­vat, Joa­ne­tes i la Pinya i cal afe­gir-hi les enti­tats de població de Puig­par­di­nes, el Mallol i els Hos­ta­lets. No en va, l’alcalde emfa­titza aquesta diver­si­tat i es mos­tra espe­ci­al­ment orgullós del trans­port a demanda que han posat en marxa amb la impli­cació de Teisa. “Quan ens deien que la Vall d’en Bas ja tenia trans­port públic, no era ben bé així. Sant Esteve tenia i té trans­port públic, però no la resta dels pobles i nuclis del muni­cipi”, diu. Es tracta d’un trans­port de Teisa amb accés a través d’una apli­cació de mòbil o d’una tru­cada telefònica que faci­lita la con­nexió entre nuclis i amb Olot i amb una tren­tena de para­des repar­ti­des per tot el muni­cipi.

Arri­bem als Hos­ta­lets d’en Bas, al car­rer Tei­xeda, una de les postals típiques del país, amb els bal­cons amb gera­nis –l’Ajun­ta­ment en regala cada pri­ma­vera– i les eres, amb Sant Miquel i el racó del Grau al fons. És un dels punts que rep més visi­tants del muni­cipi i Amat jus­ti­fica la visita per donar detalls del pla de mobi­li­tat sos­te­ni­ble que estan redac­tant i que inclou la cre­ació d’apar­ca­ments dis­su­as­so­ris –el dels Hos­ta­lets s’ha ampliat–, la paci­fi­cació d’entorns com ara el car­rer Tei­xeda, la cre­ació o ampli­ació d’infra­es­truc­tu­res que faci­li­tin i con­vi­din els veïns i els forans a anar a peu o en bici­cleta, la gestió de punts amb sobre­freqüentació com ara l’àrea recre­a­tiva dels Pins de Sant Pri­vat, Sal­va­te­lla o el coll de Bra­cons...

Després, fem cap a Sant Pri­vat d’en Bas. Arri­bats a la impres­si­o­nant plaça por­xada domi­nada per l’església i Cal Monjo, cedit per la família de Badia i Mar­ga­rit per al cotre­ball, l’alcalde ens dona detalls de l’ope­ració d’habi­tat­ges de pro­tecció social que, jun­ta­ment amb el Patro­nat de la Santa Creu, estan pla­ni­fi­cat rere l’església i que per­metrà crear un accés més directe als habi­tat­ges que ja hi ha en una zona pro­pera. “Els temes urbanístics són molt com­pli­cats”, es lamenta. I hi afe­geix: “Hi ha gent jove, amb nom i cognoms, que no poden que­dar-se a la vall, perquè no hi ha habi­tatge o el que hi ha és molt car.” Ara, doncs, avança el pro­jecte de Sant Pri­vat i es mos­tra espe­rançat que pros­pe­ra­ran d’altres en què tre­ba­llen, a par­tir d’una radi­o­gra­fia de pisos buits que han dut a terme.

Després de Sant Pri­vat, ens diri­gim cap al Mallol, un poble de pes­se­bre. Dalt del mira­dor, amb la nota­ria històrica i l’església a l’esquena i amb bona part de la plana de la vall als nos­tres peus, no podem pas­sar per alt la polèmica per la vari­ant que tot­hom coneix com la vari­ant de les Pre­ses, però, que, a la pràctica, afecta majo­ritària­ment ter­ri­tori del seu muni­cipi. “No la volem. Ens fa molt de mal i hem influït tot el que hem pogut perquè el que es faci sigui el mínim mal pos­si­ble”, diu. I hi afe­geix: “Puc enten­dre les molèsties pel trànsit que patei­xen els veïns de les Pre­ses i els del vial Sant Jordi d’Olot, però també han d’enten­dre que ens fan malbé casa nos­tra.” Lamenta que, en gene­ral, es faci èmfasi en el pes que la indústria, un dels prin­ci­pals argu­ments dels defen­sors d’aquesta infra­es­truc­tura, té en el PIB comar­cal. “El pagès també és impor­tant i també és empre­sari. El sec­tor pri­mari és molt impor­tant, ajuda a posar sen­deri al ter­ri­tori i tots neces­si­tem men­jar.” I remarca que cal cen­trar-se en el men­tres­tant. “La vari­ant no és posar un Sca­lex­tric; tri­garà molt de temps a fer-se. Mol­tes vega­des, s’han creat expec­ta­ti­ves inne­cessàries, com ara el recent anunci de la lici­tació del pro­jecte cons­truc­tiu sense el retorn de les al·lega­ci­ons i sense l’estudi d’impacte ambi­en­tal”, sen­ten­cia.

Lluís Amat, a més, apro­fita per remar­car que les polítiques ambi­en­tals són un dels eixos capi­tals i trans­ver­sals de tota l’acció del seu govern. Diu que tenen un muni­cipi pri­vi­le­giat amb els millors sòls agra­ris del país i amb un pòsit històric –fet remença i jaci­ment arqueològic de la Dou– i cul­tu­ral, que fins i tot els ha val­gut ser el cen­tre d’un estudi del pres­tigiós Ins­ti­tut Smith­so­nian, i que això, jun­ta­ment amb les per­so­nes, és l’eix sobre què pivota tot allò que fan i que es mate­ri­a­litza en l’acti­vi­tat del cen­tre de natura i cul­tura de Can Trona. “El nos­tre segell és que tot s’ha de fer per un perquè; tot té con­seqüències. Els pro­jec­tes con­junts amb uni­ver­si­tats i enti­tats, el ja citat trans­port a demanda, l’ampli­ació de la xarxa de car­rils bici, la rede­fi­nició del geriàtric cap a un ser­vei més per­so­na­lit­zat, etc. no són bolets aïllats”, diu.

Final­ment, enfi­lem cap un altre poble de pes­se­bre, Joa­ne­tes, on pre­ci­sa­ment se cele­bra un dels pes­se­bres vivents més històrics i popu­lars, amb la repre­sen­tació d’ofi­cis i sota l’estel de Nadal més gran del món, un títol que recull el Lli­bre dels Rècords Gui­ness. Visi­tem una zona d’esbarjo infan­til. A l’alcalde li surt la vena de docent –és mes­tre i ha estat rere un munt d’ini­ci­a­ti­ves pedagògiques i edu­ca­ti­ves, com ara l’escola taller d’Olot– i diu que és un bon exem­ple de la importància que donen als infants. “Volem que facin de ciu­ta­dans des de petits. A part que són el futur, ens aju­den a crear entorns més lògics i agra­da­bles”, sen­ten­cia. Això no obs­tant, matisa que paren molta cura també en les per­so­nes grans i posa d’exem­ple les acci­ons per aju­dar-los a superar la bretxa digi­tal, la recu­pe­ració de la Festa de la Vellesa i el nou camp de petanca, un ver­ta­der cen­tre de rela­ci­ons soci­als del col·lec­tiu.

Es aco­mi­a­dem al davant d’un altre parc infan­til, el de l’antiga estació. “Han deci­dit com el volem els infants del par­vu­lari”, hi insis­teix orgullós, minuts després de remar­car la difi­cul­tat de ges­ti­o­nar un muni­cipi que ocupa una àrea com tota la ciu­tat de Bar­ce­lona, sense els dos ports.