Aplaudiments i flors per a en Flores

Reco­nec que em posen molt nerviós els aplau­di­ments en els enter­ra­ments. Pre­fe­reixo el silenci. Però ahir, al tana­tori de Vila­franca del Penedès, vaig agrair –i hi vaig con­tri­buir amb els meus– els llargs aplau­di­ments després de cadas­cuna de les inter­ven­ci­ons que van glo­sar la figura de Josep Maria Flo­res i Tra­vessa, que ens va dei­xar dime­cres al ves­pre, als 54 anys. Com pot ser una cerimònia en un tana­tori tan trista, emo­tiva i diver­tida al mateix temps? Ja ho sé, diver­tida no és la paraula, però tots vam riure o som­riure en un moment o altre del matí quan ens vam reu­nir per dir adeu a en Flo­res, en Flowers, en Tule, el Nanu o “el gran cabronàs”, com el va defi­nir el seu nebot. Hi era la família, els amics del Penedès, els d’Arenys de Munt, la gent del món del vi, els veïns de Vilobí i la gran família de Punt Diari, El Punt i El Punt Avui, a la qual ha estat lli­gat gai­rebé 40 anys. I tots els que van par­lar van tenir punts d’acord a con­si­de­rar que en Flo­res era pura vida!

Joan Vall Clara va obrir foc. Li va cos­tar, però se’n va sor­tir entre san­glots per pro­var de “ser i estar Flowers” com li va pro­me­tre per escrit. El va qua­li­fi­car d’home orques­tra, d’irre­pe­ti­ble, de doc­tor en pro­fes­si­o­na­li­tat, com­petència, pers­picàcia, inde­pendència, solvència i patri­o­tisme (l’este­lada damunt del taüt n’és la mos­tra). “Tot un doc­tor en mur­ri­e­ria: una tor­ren­tada del Maresme, però d’empa­tia, de gràcia que t’hi peta­ves, que enco­ma­nava la trem­pera i la il·lusió”. Sí, com va escriure en Cuyàs, en Flo­res era un xer­raire que usava la facul­tat d’enra­o­nar sense parar per ator­dir i mare­jar l’entre­vis­tat. “La gent sucum­bia al seu encant i sim­pa­tia. En Flo­res era un gran con­ci­li­a­dor i un gran nar­ra­dor.”

Marc Colo­mer va aga­far el relleu. Quin esglai! S’assem­bla tant i tant a en Flo­res, el seu tiet! Va pujar amb El Punt Avui a la mà. I no es va estar de dir el que pen­sava: “Cabronàs, quina putada tan gran que t’ha fet la vida, a mig camí. Quina putada tan gran que ens ha fet la vida. I quina para­doxa que, trac­tant-se de tu, ni més ni menys que de tu, ens hàgim de tro­bar tanta gent que t’esti­mem per a una cosa dife­rent de cele­brar la vida. I, a la vegada, vull pen­sar, neces­sito pen­sar, que també fem això d’avui per cele­brar la vida. Perquè amb tu la vida ha estat una cele­bració. Una festa. Un brin­dis (amb Cor­pin­nat, no patei­xis que ho por­tem gra­vat a foc).” Sem­blava en Flo­res, però era en Marc: “Quin tor­rent de vida, Josep Maria. Quina estela tan llarga i gran que ha dei­xat el vos­tre pare, Neus i Aina. Quina putada, Cati. I quina sort i quin pri­vi­legi ser els seus i dels seus.” Que bonic, va dir en Marc, que fins i tot en uns dies així ens surti par­lar de Vida, en majúscu­les!

S’alter­na­ven llàgri­mes i ria­lles. En Marc ho va defi­nir bé: “«Costa d’estar Flowers», com ha escrit en Vall aquests dies. «Un gran tipus», em deia ahir en Car­les, i té raó. Quin gran tipus. «Tot passió», deia en Grau. «Un ter­ratrèmol vital. Un motor fona­men­tal», ha escrit en Saül. «Les aven­tu­res d’en Flo­res», titu­lava la Tura. Molts de vosal­tres sabreu de què parlo si us dic que aquests dies m’ha res­so­nat una frase que ens feia riure de valent: «És bon nano, però és pesa­a­aat.» I pot­ser t’ho deia després de tenir-te hora i mitja al telèfon, l’ani­mal.” Va ser un llarg aplau­di­ment el que va dema­nar en Marc. “Nano, quina vida tan bonica ens has fet. Que diver­tit ho has fet tot. En Flo­res, en Josep Maria, peri­o­dista de raça, una bona per­sona, irre­pe­ti­ble, el meu tiet, el meu germà gran, el meu amic, el meu pare pro­fes­si­o­nal, la meva brúixola vital, el meu nord moral. Josep Maria, et pro­meto que ho faré tot perquè esti­guis orgullós de mi, perquè t’ho dec tot, nano. De debò que t’ho dec tot i no sé si mai t’ho vaig dir prou, i ara sento tant si no t’ho he dit prou...”

Cesc Macàrio, el seu “paleta de capçalera”, va recor­dar com l’havia cone­gut, com quan els cap­gi­rava la casa es tro­bava amb la tova­llola que li ofe­ria l’Aina per a la suor, la ria­lla de la Neus i la dolçor i la paciència de la Cati. I va dir el que alguns pensàvem: “Que bé que ho has fet, Josep Maria, fins i tot en la teva marxa.” Va estar emo­tiva Sara Miral­peix, que el va qua­li­fi­car de “pilar fona­men­tal del nos­tre poble”, Vilobí del Penedès. I Roser Mora, par­lant en nom dels amics d’en Tule d’Arenys de Munt. I la Sílvia Naranjo, l’amiga del món del vi, la que no volia plo­rar quan va saber de la malal­tia, la que va tri­gar tres hores per escriure-li un What­sApp que no li agra­dava. La que anava fent temps fins que va sonar el telèfon “i l’espe­rit Flo­res es va fer pre­sent”.

Havia sonat Et deixo un pont de mar blava, d’en Llach, a l’entrada, i li vam dir adeu amb I deixa, d’Oques Gras­ses, i un munt de foto­gra­fies. El recor­da­tori era la foto d’en Flo­res van­tant-se de bam­bes i un arti­cle d’en Cuyàs que ens ha fet plo­rar a la Nuri Nogue­ras, a la Cati i a mi mateix. Però abans fal­tava l’adeu de la Cati, que va pujar amb la Neus i l’Aina, emo­ci­o­na­des i sere­nes. La Cati va treure for­ces d’on no n’hi ha per expli­car com va conèixer en Flo­res, el 18 de febrer del 1998, i de com n’ha estat sem­pre ena­mo­rada, “fins i tot abans de conèixer-lo”. En Flo­res va col­pir fins pas­sar a ser en Josep Maria sense dei­xar de ser en Flo­res. “La per­sona amb qui com­par­tir-ho tot: feina, pro­jec­tes, som­nis. La per­sona amb qui com­par­tir la vida. Ha estat un viatge a Ítaca, un camí ple d’aven­tu­res, bonic.”

Emo­ci­o­nada, la Cati ens va fer veure com “en Flo­res ens ha ense­nyat a con­ver­tir els som­nis en rea­li­tat i a no dei­xar de somiar”. I que bonic que és ense­nyar a somiar. “Segu­ra­ment el més gran acte d’amor que pugui exis­tir, i en Flo­res ens ha fet somiar fins a l’últim moment, perquè ens ha esti­mat molt. A tots els que avui som aquí. I nosal­tres a ell. L’amor sem­pre gua­nya.” La Cati va ins­tar a no dei­xar de somiar: “Viviu en Flo­res cada dia.. Com faria ell.”

Men­tre pas­sa­ven les foto­gra­fies de la seva vida, es va ins­tar els pre­sents a empor­tar-se les flors. I així, amb flors a les mans i l’ànima tren­cada, vam sor­tir de la cerimònia. S’hi van que­dar la Cati, la Neus i l’Aina, la família. I es va pro­duir la màgia. Les nenes i la Marina, neboda de la Cati, i en Leo, el seu fill, es van posar al piano a tocar i a can­tar cançons. “Fins i tot en el seu comiat ha fet que pas­ses­sin coses màgiques”, m’escriu en Marc. “Quin espec­ta­cle. Bravo, nano, bravo.” Sí, Marc, en Flo­res ens ha donat una lliçó d’amor i de vida. Josep Maria, Cati, heu fet bona feina!