Sis anys de presó per a un futbolista veterà per deixar tetraplègic a un contrari

Responsabilitat penal i esportiva

El Suprem explica a la seva sentència que els fets encaixen en el delicte de lesions greus pel resultat lesional greu produït sense ser una causa justificativa o eximent de responsabilitat que la conducta agressiva s’hagi produït durant un partit de futbol. La sala recorda que les agressions doloses amb intenció de causar danys tenen la seva adequada tipificació en el dret penal i no en el disciplinari “en tractar-se de conductes típiques, com la que en aquest cas es declara provada, en què un jugador d’un equip que havia estat expulsat agredeix després un jugador en la forma tan violenta que es descriu en els fets provats”.

El tribunal diferencia en la sentència “les conductes en un partit de futbol (o una altra activitat esportiva de confrontació) que són conseqüència de la mateixa activitat esportiva en què hi ha xocs dins del “joc” i en ocasió del partit, de les agressions “fora del joc” amb intenció de causar dany o lesió, a l’hora de derivar aquestes a la sanció penal i no només esportiva. La clau està en el que es denomina el ’risc permès’ que existeix durant el desenvolupament del partit, però no fora d’aquest context i al marge del mateix”.

Assenyala sobre això l’alt tribunal que “el que s’ha declarat provat no va ser un “moment del joc”, sinó que va ser una agressió amb intenció de lesionar. “La clau està en si un esportista que acudeix a un terreny de joc ha d’assumir el risc d’una agressió dolosa. I la resposta és negativa. No hi ha una assumpció del risc al fet que un esportista en lesioni a un altre si no és per un incident fortuït del joc”, diu el tribunal.

Per a la sala, no es pot admetre una exclusió del dret penal en agressions doloses en un terreny esportiu, fora d’un incident del joc. “Si hi ha agressió dolosa amb intenció de lesionar fora del joc, no es pot admetre una mena d’usurpació de la sanció esportiva en el terreny disciplinari que exclogui el camp del dret penal, que és on se sancionen aquestes conductes que són delictives, i no merament infraccions esportives”, diu la sentència.

El terreny de joc “no és un lloc on es pugui agredir amb intenció de lesionar”, diu el tribunal. I afegeix que “una altra cosa és que durant el joc es produeixin fets que, per l’acalorament de la disputa esportiva, tenen la seva esfera sancionadora en el terreny esportiu disciplinari i no en el penal”. Sota aquest prisma, segons el tribunal, quan els esportistes surten a un terreny de joc en qualsevol modalitat esportiva d’enfrontament no estan donant una mena d’autorització sense límit perquè facin servir el cos en el desenvolupament de l’esport per poder-los agredir amb intenció de lesionar. La lesió, o la conducta contundent, pot sorgir com un desenllaç del joc, o per un cas fortuït i poden concórrer tots dos jugadors en un xoc o cop i un d’ells resulti lesionat. Però si en aquests casos la lesió és un incident del joc motivat per un xoc no es pot acudir al delicte de lesions, però l’agressió dolosa amb intenció de causar danys no esdevé justificada per cap consentiment, perquè no existeix el consentiment d’un esportista a un altre que el lesioni amb intenció de fer-ho.

“Com diem, la clau està en el risc permès, que és aquell que assumeix qualsevol esportista de resultar lesionat en ocasió de la pràctica esportiva i no en un element intencional que un contrari li causi una lesió de forma dolosa”, afegeixen els magistrats.

El seu consentiment, afegeix la sentència, és a la pràctica esportiva i per això assumeix el risc de resultar lesionat durant l’exercici de l’esport, però no autoritza que amb intenció dolosa un altre esportista l’acabi lesionant amb expressa i manifesta intenció de fer-ho. Això desborda que la resposta es quedi en el “dret esportiu”, perquè la pràctica de l’esport no pot acabar legitimant que en un terreny de joc hi hagi una mena de “cúpula de vidre” on tot es pugui fer amb intenció de causar lesió i amb la pretensió que el dret penal miri cap a una altra banda. Això seria tant com dir que en un terreny de joc de qualsevol esport hi ha una mena de principat on tot es pot fer vulnerant béns jurídics protegits per l’ordenament jurídic i aïllant el dret penal perquè no pogués entrar en agressions doloses amb intenció de causar dany, sota una mena de cobertura del principi d’intervenció mínima del dret penal, al punt que amb la “sanció esportiva” quedés resolt un fet que és delicte si aquesta mateixa conducta d’agredir-ne un altre amb intenció de causar lesió es dugués a terme fora d’un recinte esportiu”.

Amb això, la “localització” del terreny de joc, i fora del “joc” no crea una mena d’”urna de vidre intraspassable al dret penal” si hi ha agressió amb “intenció de lesionar” clara i explícita. Els jugadors en un esport accepten els riscos inherents a l’activitat, cosa que es coneix com el principi del “consentiment implícit”, i la teoria del “risc permès”, però no hi ha una extensió a una mena de “consentiment que un altre esportista els agredeixi amb intenció de causar-los mal i lesionar-los”. La clau és la intenció obtinguda per la inferència i el “risc permès”. Pot existir un “risc consentit” per la víctima en practicar lliurement la disciplina esportiva, però no hi ha “risc consentit” que lesionin un esportista, professional, o no, que els lesionin amb clara i explícita intenció dolosa de fer-ho. El límit es posiciona en “l’incident del joc”, i pot ser, fins i tot, que en aquests, i portat per l’acalorament del xoc es produeixin accions excessives que puguin causar dany, però això ho és en “derivació del mateix incident del joc” i la seva sanció és esportiva, no penal, que queda “extramurs” del “joc. Per això, assenyala el tribunal, “no es pot permetre que l’esport sigui una mena de paraigües” per utilitzar-lo atacant el bé jurídic de la integritat física de les persones que, com a esportistes, també tenen dret a obtenir la tutela i protecció de l’ordenament jurídic per no considerar les dimensions d’un terreny esportiu com a centre d’operacions on no operi la “gravetat del dret penal”.

Els organitzadors han de garantir un entorn segur

La sentència confirma la condemna per responsabilitat civil subsidiària de l’associació de futbol de veterans que va organitzar el torneig esportiu per no haver garantit la seguretat de l’esdeveniment. El tribunal recorda que els organitzadors d’esdeveniments esportius tenen el deure de vetllar per la seguretat dels participants. Aquesta obligació, explica la sala, inclou establir mesures eficaces per prevenir conductes violentes i evitar que persones prèviament expulsades tornin al camp, com va passar en aquest cas. “Serà obligació de l’organitzador l’establiment previ de totes les mesures de seguretat necessàries per al desenvolupament de la competició, preservar la seguretat del públic assistent mitjançant una disposició adequada dels elements, evitant tota mena de potencialitat lesiva. I això és el que s’incompleix en aquest cas, i ho ha de fer amb l’adveniment d’una responsabilitat ex lege per omissió de les mesures de prevenció per evitar la violència en espectacles esportius del que un organitzador i/o promotor no es pot apartar o mirar cap a una altra banda”.

La sala recorda que qui promou una activitat, i aquesta la va organitzar la recurrent, ha de valorar el risc del seu desenvolupament i ha de prendre totes les mesures de seguretat que la prudència imposa per salvaguardar la integritat dels qui participin en les tasques, siguin retribuïdes o no, evitant l’exposició a perills potencials i que presentin un risc particular per a la seguretat de les persones. La sentència considera que els organitzadors dels esdeveniments esportius han de valorar el risc acreditat i extremar totes les precaucions. “Amb més intensitat, quan pot estar en perill la vida i integritat de les persones; així com a adoptar els mitjans i mesures de seguretat necessaris a fi d’evitar com a dany efectiu el que consta com a perillós potencial cert”.