Les creus del papa Lleó XIV

Robert Francis Prevost, Bob per als amics, va néixer a Chicago el 14 de setembre de 1955. Chicago no s’ha de confondre amb Chiclayo, la diòcesi peruana que du al cor i que va citar des del balcó vaticà. Més que el seu Chicago natal, perquè aquest nou papa se sent més peruà que nord-americà. I ara ja, més universal que una altra cosa. I romà. De fet, logísticament, les seves pertinences les té a la capital italiana: no hi ha res a enviar des d’Amèrica, perquè ell ja hi viu, a Roma, des d’on veia els bisbes de tot el món. Un reclutador que ha estat fitxat.

El dia que va néixer, el 14 de setembre, ve marcat pel santoral catòlic com la festivitat de l’exaltació de la Santa Creu, aniversari del retrobament de la vera creu de Jesucrist per santa Elena, el 320. El nou papa haurà de viure petites creus, com les acusacions que li fan arribar d’haver negligit en casos d’abusos. El català Jordi Bertomeu, l’home del papa Francesc contra els abusos, ho ha fet saber: hi ha hagut una campanya per desprestigiar l’aleshores cardenal Prevost que no té fonament i que provenia sobretot del Sodalicio, el moviment peruà que precisament Francesc va acabar liquidant.

Es diu Lleó, i si anem al zoo veurem habitualment els lleons adormits. Però no pas les lleones, que estan a l’aguait, que es mouen per buscar menjar. Que protegeixen però es mouen. Aquest papa sigil·lós –no és d’expressions grans ni era conegut a Roma per ser un escalador de cap mena– serà més semblant a la lleona que al lleó. I té dos grans dics per contenir.

El més evident, la unitat eclesial. Mantenir sense esquerdes una Església que pensa de maneres tan diferents serà un gran repte. Tinc col·legues americans que, quan se’ls pregunta què els sembla aquest nou papa, triguen força a respondre, o ho fan de manera tèbia, sense gaire emoció. No els agrada, perquè el veuen com un Francesc II.

I haurà de recordar als potents de la terra que inoculin humanitat als seus discursos.

La majoria dels catòlics l’han acollit amb fe i esperança, i precisament ell ha citat en la seva primera homilia la constitució apostòlica Gaudium et Spes, que no és més que Joia i Esperança, la gran constitució pastoral sobre l’Església al món modern. El papa americà no és un antic, i vol aportar en el tauler del món on s’hi juga la pobresa, la justícia social, la tecnologia, la cultura, l’economia.

Ha dit a la primera homilia que reduir Jesucrist a un superman o un heroi és ateisme, i ho fa fet perquè vol remarcar que Jesucrist és el Messies, l’enviat, el fill de Déu, i no un superhome que feia coses extraordinàries. Molt espiritual, per tant, i molt cristocèntric (en el sentit que no ha sobreexposat el paper dels sants o de la Mare de Déu). Concís, adust, directament al nucli. Ha parlat de diàleg i ja es veu que ho serà: un papa dialògic, acompanyat, i tranquil.