Prevenir incendis en un país de boscos abandonats

El 1994, el país va xocar traumàticament contra la realitat de l’abandonament del territori amb uns incendis forestals que van arrasar 76.626 hectàrees, 45.000 en el gran foc del Berguedà, el Bages i el Lluçanès, on van quedar calcinades 35 masies agrícoles, ferides 40 persones i en van morir 4. Com passa massa sovint, la reacció immediata i fàcil va buscar la causa en la manca de mitjans humans i materials per a l’extinció que, certament, eren insuficients i obsolets. Però aviat va ser evident que no hi ha mitjans ni operatiu d’extinció potencials que puguin impedir una catàstrofe en àmplies zones del país que han estat abandonades agrícolament i silvícolament al llarg de dècades i on el tradicional mosaic agroforestal i de pastures ha estat substituït de manera natural per una massa forestal atapeïda d’arbres i sotabosc que ocupa un continu de milers i milers d’hectàrees. La condició indispensable per intentar reduir la magnitud d’un incendi és la prevenció i la gestió de les masses forestals esponjant la densitat d’arbres, netejant el sotabosc, fent tallafocs, mantenint la xarxa de camins, creant franges de protecció entre el bosc i la zona urbana i construint punts segurs de captació d’aigua.

Les darreres dècades s’ha avançat molt en actualització de mitjans i tecnologies i en la precisió de la informació, coneixements i expertesa tant en extinció com en prevenció i gestió forestal. Però el punt dèbil continuen sent les grans masses forestals incultes, abandonades; un problema estructural del Mediterrani de què no s’escapa Catalunya. David Meya, subdirector de Boscos de la Generalitat, apunta una dada clau: l’aprofitament forestal a Catalunya és del 27% respecte del creixement anual de biomassa, quan a Europa arriba al 65% –al centre i el nord europeus, l’explotació forestal és més rendible gràcies a les condicions climàtiques i orogràfiques i a una indústria silvícola arrelada. El problema aquí és que el 73% del creixement vegetal anual “es queda al bosc en forma de més competència per l’aigua, més mortalitat, més acumulació, més tones per hectàrea de biomassa que, un cop seca, esdevé combustible”.

“Aquest bosc relativament nou” sorgit de l’abandonament de terres de cultiu iniciat a finals del segle XIX, “és molt difícil de fer rendible perquè són terrenys orogràficament poc mecanitzables i sòls molt empobrits”, explica el responsable de Boscos, que recorda que a Europa bona part de les masses forestals es gestionen per produir fusta en una silvicultura intensiva, industrial, mentre que aquí els boscos es regeneren de manera natural i només s’aprofita “allò que sobra; no es talla i replanta”.

A més, la silvicultura no és rendible a la Catalunya mediterrània, seca, la meitat del país, tot i que els boscos hi són igualment amb el risc d’incendi associat. En aquest sentit, Meya explica que aquesta diferència estructural costa d’entendre de vegades a les institucions europees quan es demana finançament: “Esteu finançant pistes amb fons europeus que després us serveixen per explotar el bosc? No, jo les pistes les vull perquè hi passin els bombers”, explica gràficament Meya. Dit això, però, considera bàsic tenir un sector forestal competitiu, per petit que sigui, “perquè ens ajuda molt”: “Sense ell no tindríem ni aquest 27% d’aprofitament, i això és un risc.” Un altre factor associat al problema estructural és que el 75% de la superfície forestal del país és privada, un fet que dificulta l’actuació de prevenció, perquè molts cops el difícil és ja localitzar el propietari de parcel·les petites, que es van abandonar fa una o dues generacions. A més, tenint en compte que la majoria d’aquestes finques eren cultivades, les generacions actuals que les han heretades no tenen tradició ni coneixements forestals perquè, o bé són productors agrícoles, o bé, i majoritàriament, treballen en el sector serveis i ni tan sols viuen al poble.

La possible sortida a aquesta situació és la gestió agrupada. Si bé hi ha plans de gestió que subvencionen les actuacions en finques individuals mitjanes o grans en zones amb certa continuïtat silvícola, també es pot fer gestió agrupada on hi ha moltes propietats petites, abandonades fa dècades, inviables individualment: “Això està tenint bastant èxit i funcionant a força zones.” Al voltant d’un 35% dels boscos privats a Catalunya tenen pla de gestió. “No és per tirar coets, perquè l’ideal seria tenir el doble, però és un percentatge significatiu en l’àmbit mediterrani”, apunta Meya.

La prevenció d’incendis i la normativa associada és competència del Departament d’Agricultura, que hi inverteix 30 milions anuals, que disposa d’un cos propi d’actuació preventiva (GEPIF) i es coordina amb els cossos operatius que depenen d’Interior: Agents Rurals, Bombers i els grups especialitzats d’aquest darrer cos en prevenció (EPAF) i incendis (GRAF). Però, a més, tot i que la prevenció és una competència i responsabilitat de la Generalitat, les actuacions per dur-la a terme s’exerceixen, més enllà del govern català, en una xarxa que inclou els ajuntaments, les diputacions i les agrupacions de voluntaris ADF. Els segons inversors públics en prevenció són les diputacions, però Meya recorda també el paper de les companyies elèctriques.

Mentre que l’emergència per incendi es coordina a través de Protecció Civil i el pla Infocat, no existia una normativa de prevenció fins que el 2023 l’Estat va exigir a les autonomies un pla anual per a la prevenció, vigilància i extinció, que la Generalitat ja ha elaborat els anys 2024 i 2025. El febrer del 2024, el govern català va dividir la prevenció en dos serveis. Mentre que el Servei de Planificació per a la Prevenció d’Incendis Forestals s’ocupa de les actuacions i dels ajuts a ens locals i ADF per al funcionament i renovació de material, el Servei d’Anàlisi del Perill d’Incendi Forestal elabora els mapes de risc d’incendi, el bàsic i el diari forestals, així com el de risc d’incendi cereal durant la sega i també l’evolució dels nivells de perill, sempre en coordinació amb el Servei Meteorològic de Catalunya, Agents Rurals i Protecció Civil. Aquests mapes s’elaboren mitjançant models i prospectives estadístiques a partir de la base de dades existent des del 1986 i l’anàlisi de l’estat de la vegetació, el dèficit hídric i les condicions meteorològiques. Aquest servei fa l’informe setmanal de l’evolució del risc i avisos per a situacions puntuals que es comparteixen amb els cossos operatius i que serveixen de base perquè els Agents Rurals elaborin el pla Alfa, que defineix el desplegament operatiu dels equips de vigilància i prevenció d’incendis.

Meya recorda aquí la importància d’un altre factor que gestiona el mateix Servei d’Anàlisi del Perill: les activitats particulars de risc, sigui per l’ús d’eines, la realització de cremes o la generació de restes vegetals, que no només són activitats agrícoles, sinó treballs de manteniment a les grans línies elèctriques, a les línies ferroviàries i en la neteja de vorals de carretera. Per exemple, durant l’hivern, cal comunicar quan i on es fa un foc i, la resta de l’any, cal demanar una autorització explícita. Això permet tenir les activitats de risc geolocalitzades i estandarditzades. “L’usuari que rep una autorització per fer foc sap que, amb vent de més de 10 Km/h, haurà de parar. La persona que ha d’anar a fer unes soldadures en un lloc determinat sap que, si el risc puja un nivell, aquell dia no les pot fer”, explica Meya. Amb un sistema d’SMS, l’usuari sap la vigília si podrà fer l’activitat l’endemà. Sense treure mèrit a la millora dels sistemes d’extinció i a la feina de divulgació de la prevenció d’ajuntaments, Agents Rurals i Bombers, per Meya aquesta regulació de les activitats de risc “ha estat un dels grans èxits de la política de prevenció, que ha permès reduir significativament les xifres d’incendis”. Per fer-se una idea de la magnitud de les possibilitats de risc, de la primavera a la tardor de l’any passat es van donar 40.000 autoritzacions, mentre que a l’hivern es van rebre 80.000 comunicacions d’activitats.

Així, mentre estem vivint els anys amb més dies de perill d’incendi des del 2015, el nombre de focs ha disminuït. Si als anys vuitanta els dies de màxim risc se situaven al voltant de 25 i se superaven els 500 i, fins i tot, els 600 incendis, el 2022, 2023 i 2024 s’ha arribat als 40 dies de perill màxim i només s’han produït 300 incendis –el fatídic 1994 van ser 1.206 focs.

Els municipis de risc altestan obligats a planificar i mantenir en bon estat els punts de captació d’aigua i els camins d’accés, així com les franges de protecció de les zones urbanes. En l’àmbit supramunicipal hi ha els perímetres de protecció prioritària (PPP), que són 38 massissos forestals susceptibles de grans incendis, que acostumen a coincidir amb espais protegits, que representen el 36% de la superfície del país i que estan delimitats per zona agrícola o grans infraestructures. Aquestes zones agrícoles i infraestructures conformen el perímetre de protecció a l’interior del qual es vehiculen la majoria d’ajuts i inversió directa en prevenció.