Nit xafogosa, dits de pólvora, matí de bolets

Si els bolets es cacen a sota de les arbredes, enmig de la molsa pels volts de la tardor, majoritàriament, la matinada de la revetlla de Sant Joan viu un episodi similar, tan discret i silenciat com el lloc on es fan millor els rovellons. A les grans capitals, com Barcelona, quan les fogueres escupen el seu darrer fum i abans que els serveis de neteja facin una raspallada absoluta pels parcs, platges i ciutats, hi ha grupuscles de persones que, bossa en mà, indaguen quins són els llocs més propicis per trobar petards que hagin quedat amb prou metxa per cremar-los més endavant. L’operació és celebrada tant per les persones que no suporten les nits tòrrides d’aquesta setmana com pels pares amb criatures que encara no han descobert la flexibilitat del despertador: això comporta llevar-se d’hora, com quan anaven a classe fa uns dies, i competir amigablement per veure qui rescata el petard més valuós, la filera de piules més llarga.

A Barcelona, a les set del matí les brigades de neteja ja treballen pel districte de Sant Andreu. Escombra en mà i, sobretot, cotxes escombra dibuixant espirals al ciment de les places engoleixen la festa de fa només unes hores. De fet, com a les platges, els vehicles arrosseguen els últims joves, majoritàriament adolescents que estan a punt d’estrenar la majoria d’edat (samarreta a l’espatlla i bermudes mig caigudes), cap a casa seva. A alguns encara els crema el foc dels petards i van esllanguint els trons quan el sol aclareix que no hi haurà tempesta tampoc avui.

En el passeig apareixen de seguida les primeres piules que no han petat, que han saltat de les traques. Les caixes buides s’amunteguen al costat dels bancs. A sota, és per on acostumen a trobar-se els petards nous de trinca. Cap a les fogueres, es troben els que es van llançar a l’aire i van perdre la flama.

És evident que les bosses de petards estan acompanyades per gots de plàstic d’un sol ús, o gots de festes majors passades, escampats en desordre entre ampolles buides d’alcohol i d’altres, sovint a mitges, de begudes ensucrades. També s’hi poden trobar rastres dels glaçons que ja s’han desfet. Només en queda una bossa i un reguerot d’aigua que ha xuclat la terra.

El passeig matinal té una certa pesantor. La boca encara té aquell deix del cava i la coca amb fruita o crema del forn. Llevar-se d’hora implica dormir poc i confiar en una segona dormida després de la batuda. Sense temps per a una dutxa freda i amb un esmorzar fugaç, la decisió de revisar les restes de la festa pel terra es pren intuïtivament. Com els boletaires que recorden on va aparèixer una rodada d’esclata-sangs. I, també com el boletaire consumat, no es distreu collint els camagrocs perquè se’n volen trobar d’altres de més exclusius.

Si es mira el catàleg de petards esclatats, es pot imaginar quins són els que més s’han venut aquest curs, quins deurien aparèixer en la majoria de paquets de petards. Aquest any, per exemple, sovintejaven les camèlies (una mena de petard en forma d’ensaïmada) de diverses mides; l’anterior hi havia moltes restes de tancs o boles de foc de plàstic arreu. És evident que, a casa nostra, la tradició dels petards ve de les cremàs del País Valencià i també de la pràcticament nul·la normalització del català en la festa. Hi ha bombetes, cert, i uns petits trons anomenats “valencianets”, però la gran majoria de terminologia és èpica i en castellà. Segurament, es pot discutir si és convenient anomenar Nagasaki un tro, per bé que també hi va haver la sala Hiroshima a Barcelona d’arts performàtiques i la seva voluntat de trencar els codis potser també s’excedia amb un nom vinculat a una bomba atòmica i milers de morts. Avui, amb les guerres que es couen en diferents punts del món, els dits de pólvora fan un cert remordiment de consciència per obviar les amenaces a milions de ciutadans i despreocupar-se amb el raig de foc. És cert que l’esclat cultural de la Mediterrània ve amb foc, cançó i ball. I que la pólvora ho fa tot molt més festiu. El foc crema cartrons, plàstics i metxes, també apunts de cursos acabats de superar.

L’any passat, la imatge del Grec va ser una foguera. En la postal (que van retratar en una nit al Teatre Grec), uns hi veien cendres; d’altres, flames. I els últims, el regust de rescatar entre les restes una metxa excelsa per a la revetlla de l’any vinent.