El pastís del llegat dels Anlló, agredolç
Dijous vinent, Patrimoni repetirà la subhasta dels tres últims béns del llegat intestat, 22 anys després de la mort dels hotelers guixolencs
Dels 12,5 milions de taxació de les finques el 2011, ara l’escenari de la Generalitat preveu repartir-ne 3,4, menys d’una tercera part
D’aquests diners, se’n va distribuir un milió el 2022, però tot just uns 130.000 euros van anar al municipi, que en reivindicarà el retorn local
-
Els locals tapiats al carrer Jacint Verdaguer, que tornen a sortir a subhasta dijous de la setmana vinent E.A.. -
L’hotel Regina, que es va vendre en subhasta però ha acabat revenut per part d’una altra immobiliària, manté encara la imatge d’abandó de molts immobles del llegat en un radi de poques desenes de metres en ple centre de Sant Feliu de Guíxols, dues dècades després E.A.. -
L'hotel Mediterrani, una altra de les finques que es tornen a subhastar la setmana vinent després que el consistori hi descartés fer-hi habitatges socials E.A. -
L'Hotel Regente, un retorn en espècie per al municipi, on l'Agència de l'Habitatge de Catalunya hauria de fer-hi pisos dotacionals E.A..
L’ombra dels germans Anlló, els dos ancians hotelers de Sant Feliu de Guíxols que van morir sense hereus ni testament públic el 2002, continua allargant-se encara, dues dècades després, sobre el municipi. Joan Anlló va morir el 19 de febrer del 2002 i nou mesos després, el 27 de novembre, va traspassar Francisco. Solters tots dos, i sense que les recerques genealògiques posteriors poguessin determinar cap possible hereu legal fins al quart grau de parentiu consanguini. Sembla que hi va haver alguna candidata, arribada o portada de França, però no va poder-ho acreditar i la Generalitat va activar el protocol per endreçar, subhastar i liquidar l’herència intestada. Incloïa fins a vuit hotels, que en aquell moment estaven actius, i diversos immobles més, entre els quals alguna casa senyorial bastant atrotinada, places d’aparcament i pisos elegants: al front marítim guixolenc i també a la Diagonal barcelonina. Amb dues places de pàrquing, la finca de la capital catalana va ser la que més ràpidament va trobar postor, el 2009 mitjançant la venda directa sense subhasta. Uns 800.000 euros que el consistori no va trigar a reclamar el 2010, en la primera etapa de l’actual alcalde, Carles Motas. Però aleshores no se’n va sortir i el procediment de subhastes encara cueja passats més de vint anys.
La pròxima data marcada en el calendari és el dijous 17 de juliol vinent, quan la Direcció de Patrimoni ha convocat la segona subhasta de les tres últimes finques que al març van quedar desertes per enèsim cop: l’antic hotel Mediterrani –al carrer de la Penitència– i dos vells locals comercials al carrer de Jacint Verdaguer. Si no tornés a haver-hi cap oferta, anirien directament a tercera subhasta, un 20% per sota del preu de sortida. I si no, altre cop l’opció de la venda directa i negociada, com ja va passar amb diverses de les propietats. El Departament d’Economia defensa que aquest juliol preveuen “obtenir un mínim de 443.920 euros, que pot ser millorat a l’alça. Un total que se sumaria als 2 milions d’euros que resten per distribuir del patrimoni adjudicat de l’extens llegat”. El 2022, la Junta Distribuïdora (JD), que és l’òrgan col·legiat que s’encarrega del repartiment dels fons entre les entitats que hi aspiren, ja va distribuir un milió més de manera anticipada, tot i que sols poc més de 130.000 euros van acabar revertint en el municipi, per a la millora de les instal·lacions del geriàtric municipal de la Fundació Surís.
Va ser un resultat migrat, des del punt de vista de diversos grups de l’oposició que ho han criticat. I que fonts del govern local –l’alcalde Motas no vol fer encara declaracions públiques– atribueixen a un “canvi sobtat” en el sistema de repartiment els darrers anys. El 2020, per exemple, els diners liquidats per la Generalitat es van destinar al “Departament de Salut per reforçar un programa d’oxigenoteràpia” per “la situació excepcional provocada per la pandèmia de la covid”.
Reivindicació local
Al Departament d’Economia també es mostren hermètics fins que superin aquesta nova convocatòria que, esperen, permeti tancar la carpeta d’una de les herències més sucoses que han tingut sobre la taula. I des de l’alcaldia l’aspiració és recuperar el criteri que els béns intestats reverteixin dins del terme municipal dels finats. No quedarà clar, fins que no s’acabin de passar comptes, on van anar a parar aquells 800.000 euros del pis barceloní. Al consistori tampoc tenen dades respecte a la resta del milió distribuït anticipadament el 2022, fora d’aquells altres 130.000 que van rebre per a l’asil local.
Fonts municipals indiquen que en les pròximes setmanes reprendran els contactes amb el departament amb vista a la liquidació final. Dins de la JD participen, per exemple, representants de les organitzacions municipalistes –la Federació de Municipis (FMC) i l’Associació (ACM)–, i el desig és que també hi pugui assistir algun delegat del consistori guixolenc. Cal recordar, però, que els ajuntaments no poden presentar projectes de manera directa. Això correspon a entitats socials o culturals privades, però aquí entren també en joc les fundacions: a més de la de l’Asil Surís, la Carmen Thyssen –mixta, per tirar endavant un museu al Monestir guixolenc–. I hi havia un gran consens local perquè l’associació del Nou Casino La Constància, de qui depèn l’edifici modernista declarat bé cultural d’interès nacional (BCIN) i que necessita una rehabilitació urgent, també hi concorregués.
Fortuna devaluada
Objectivament, però, l’aritmètica és demolidora entre els 12,5 milions en què l’alcalde Motas, el 2011, situava l’import global de dues taxacions –una d’encarregada per la Generalitat i una altra de contradictòria sol·licitada pel consistori a la UPC–, i els 3,4 milions de què parla ara la Direcció de Patrimoni, tot just un 28%.
Ara bé, sí que se n’haurien des descomptar els imports d’algunes finques que, sobre la marxa, els canvis de normativa han afavorit que quedessin en mans de la Generalitat. Són alguns habitatges plurifamiliars al mateix carrer de Jacint Verdaguer –on la reforma avança a passos lents– i un dels antics hotels, el Regent, que va passar a l’inventari de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya (AHC). Aquí s’hi haurien d’encabir una dotzena llarga de pisos dotacionals o socials. Una meta de retorn en espècie, per a la demanda de lloguer residencial molt deficitària en un municipi turístic, tot i que gairebé quatre anys després de la llum verda de Patrimoni fonts del govern local admeten que encara estan “en converses amb l’AHC” per trobar l’encaix a la reconversió.
Massa despesa corrent
En la lentitud de la tramitació hi van pesar molts factors: indemnitzar els treballadors, la posterior liquidació de societats, el lapse afegit per comprovar que no hi hagués hereus, actualitzar les dades al registre de la propietat o la despesa per mantenir els immobles. També, l’arquitectura de les subhastes, que es van ajornar per l’esclat de la crisi immobiliària i financera, el 2008, esperant que els valors tornessin a anar a l’alça. Mai no va passar. I, més recentment, no es poden ignorar problemes afegits, com ara l’aplicació de l’article 155 a finals del 2017, que va fer perdre mesos, sumada als canvis institucionals o a l’efecte esmentat ja de la covid.
Tot aquest pas d’anys, a més d’agreujar la decrepitud dels edificis, ha implicat uns costos paral·lels que ja van fer descomptar els més de 620.000 euros que havien aparegut dipositats en comptes corrents a Suïssa i Andorra. Es van destinar a pagar tributs com ara els IBI i les taxes de residus municipals, o bé altres deutes pendents administratius o amb proveïdors i creditors.
Del mannà del cel a la realitat
La primera notícia de l’herència intestada, l’estiu del 2003, va arribar pel vessant dolent: la Generalitat feia tancar els vuit hotels que encara, amb els Anlló enterrats, funcionaven de manera autònoma –i una mica com autòmats– a càrrec d’unes plantilles aferrades als llocs de feina. Continuaven atenent les reserves entrades, sovint d’un any per a l’altre, i que es nodrien de gent gran fidel i el recurs estable de clients com ara l’Imserso. La familiaritat i el costum pesaven més que la qualitat de les instal·lacions, el mobiliari o l’equipament.
L’herència semblava un mannà caigut del cel, un gran pastís per resoldre dèficits locals que, ara per ara, pocs han tastat. Per això, els primers anys hi va haver molts moviments per mirar que algunes finques, especialment el Panorama Park, quedessin en mans de fundacions o es reconvertissin en escoles d’hostaleria. També hi va haver visites d’inversors interessats a adquirir-los fora de subhasta. Les propostes no van reeixir i avui, tot i haver-se venut, el Panorama es manté inactiu, com altres peces.
Ocupes, fantasmes i cercaherències
E.AAdministracions i conjuntures macroeconòmiques i polítiques a banda, a la maledicció del llegat s’hi sumen fenòmens externs. Una cohort de cercaherències que en assabentar-se de la mort dels germans o veure les notícies publicades van indagar pel seu compte per reclamar un premi que en l’inventari final caldrà veure si han rebut; però també psicofonies etèries i poc justificades en l’edifici abandonat del Panorama Park. L’únic que es veu a l’antic hotel, adquirit a finals del 2017 pel preu final d’1,86 milions, és que continua abandonat, pendent d’una operació complexa de reconversió en què quadrin els elements protegits a preservar amb la nova edificació. Les ocupacions il·legals també van afectar els habitatges del carrer de Verdaguer i el mateix hotel Mediterrani, desallotjat per la Policia Municipal aquest any, enmig de queixes de Patrimoni perquè no els ho havien comunicat.
