societat
El túnel impossible
Una iniciativa privada va intentar a finals dels seixanta construir un túnel de peatge per accedir a la zona del monestir
L’elevat cost de les obres i les primeres mesures per protegir l’entorn van frustrar el projecte
Amb l’òptica d’avui dia semblaria una innocentada, però el 1968 es va veure viable i possible fer una carretera i un túnel que travessés el massís de Montserrat.
Una empresa va elaborar l’avantprojecte d’una carretera que permetria estalviar la meitat del recorregut per arribar al monestir. Sortint des de l’N-II a l’altura del Bruc, el projecte preveia una carretera de doble sentit de prop de 6 quilòmetres cap al sud de la muntanya. Un cop allà, el massís es travessaria amb un túnel de prop de 3 quilòmetres i un pendent del 5,5%, segons referències del projecte a la premsa de l’època, que llavors xifrava el cost de l’obra en 425 milions de pessetes.
El projecte no preveia instal·lar ventilació al túnel i recomanava ampliar l’aparcament del recinte del monestir per evitar cues –i fums– a l’interior del túnel.
L’accés des del sud es preveia fer per la zona de la Vinya Nova, al Bruc, mentre que la sortida per la zona del monestir es volia consensuar amb les autoritats.
Els impulsors asseguraven que les 40 pessetes que pagaria cada turisme serien suficients –amb el previsible augment del trànsit– per fer viable l’obra i per retornar diners amb interessos als inversors.
El bruquetà Jaume Jorba coneix bé el projecte, perquè el vial havia de passar a prop de la casa familiar. Jorba veu lògic que no tirés endavant perquè “era una obra faraònica” i perquè “en aquella època de cotxes només hi havia els 600 i els 850, el túnel no es podia pagar de cap manera només amb unes pessetes de peatge”.
El projecte era previ al primer túnel de l’N-II al Bruc, una variant que es va obrir el 1975 després de quatre anys d’obres. Jorba remarca les dificultats del projecte executat pel govern estatal per evidenciar la complexitat del projecte de Montserrat.
Jaume Jorba, que va ser el primer regidor d’Urbanisme dels ajuntaments democràtics al Bruc, sospita que el projecte no era més que “una estratègia per urbanitzar tota la zona de la falda de la muntanya”. I així, un cop les màquines haguessin arribat a la muntanya, ja es veuria.
El projecte va estar alguns anys sobre la taula, però no hi ha constància que hagués tingut recorregut administratiu en ferm, sigui per la inviabilitat econòmica o per la incipient consciència sobre la protecció de Montserrat.
Al final de la dictadura, la zona va ser declarada paisatge pintoresc, un primer nivell de protecció que va certificar que era impossible foradar Montserrat amb un túnel.
Un entorn amb pressió urbanística
La zona on havia d’arrencar el túnel que foradaria Montserrat per estalviar temps als pioners turistes motoritzats és, curiosament, la mateixa que ha estat d’actualitat mig segle després per un projecte d’eco glamping.
Els promotors del projecte han reduït la superfície de l’establiment en un 73% des del primer projecte que van presentar a l’Ajuntament del Bruc, l’any 2013. Tot i que defensen la integració i respecte per l’entorn, el projecte ha trobat el rebuig de molts veïns i entitats del municipi.
La mateixa zona conserva voravies que es perden al mig del bosc. És el rastre d’un frustrat intent d’urbanització a principis de la dècada dels setanta del segle passat.
I és que l’entorn de Montserrat va ser cobejat durant aquella època per promotors que oferien cases i terrenys per als que volien marxar de les grans ciutats a la recerca d’una nova vida en un entorn privilegiat. Un dels casos al mateix municipi del Bruc és Montserrat Park, que encara ara no està regularitzat en el planejament urbanístic.
L’elecció dels primers ajuntaments democràtics el 1979 i l’aprovació del pla especial de la muntanya de Montserrat l’any 1988 van contribuir a posar fre a la pressió per urbanitzar a l’entorn de la muntanya.