“Toca flexibilitzar les normes d’austeritat”

Evi­dent­ment, com aquesta, cap. I no és econòmica, però hi afecta de ple. Són dies de molta feina a fer, perquè hi ha mol­tes neces­si­tats i pro­ble­mes, però les direc­trius han estat molt poc clares.

Teòrica­ment, tam­poc can­vien gaire les coses. I cal anar avançant, pas a pas, però con­ti­nuar sent estric­tes. Fins ara, més o menys, la majo­ria de gent ha com­plert. Però també n’hi ha que no, i hem de ser cons­ci­ents que, si la situ­ació empit­jora, tor­na­rem enrere. Ens poden tor­nar a tan­car.

Alguns segons resi­dents, però ja no tant perquè sur­tin ara. Els que hi ha estan molt tan­cats a casa, dis­cre­ta­ment, i per sort no es mouen. Però si les auto­ri­tats havien dit que no es mogues­sin, no hi hau­rien de ser. La majo­ria, però, no han vin­gut.

Tant a la costa, com a l’inte­rior, aquest estiu turísti­ca­ment no exis­tirà. Molts res­tau­rants o bars ja veuen que serà millor no obrir que obrir amb limi­ta­ci­ons molt dures.

Fins a les dar­re­res xifres, només han publi­cat un cas al nos­tre terme. Pot­ser n’hi ha hagut més, d’asimp­tomàtics. Però això només és una casu­a­li­tat favo­ra­ble, que es pot atri­buir al fet que tenim baixa den­si­tat de població. I el que sí que hem tin­gut i tin­drem és la mateixa por a aquesta malal­tia, fins i tot per a qui vis­qui en un mas aïllat. Tot­hom rep el bom­bar­deig de males notícies pels mit­jans i les xar­xes soci­als.

No podem fer volar tants coloms com un de gran, i tenim les matei­xes limi­ta­ci­ons que marca la llei. Hem apro­vat dei­xar de cobrar escom­bra­ries i l’ocu­pació de ter­ras­ses els mesos que els esta­bli­ments esti­guin tan­cats. Podem mirar d’habi­li­tar més espais, o ajuts, com per exem­ple per pagar llo­guers. Però tot això reque­reix fer o reto­car orde­nan­ces, no es poden repar­tir ale­gre­ment. I neces­si­tem fer ser­vir el nos­tre superàvit, d’1,19 mili­ons.

Menys de les que podria detec­tar sor­tint al car­rer. Ani­ria a veure molts veïns, però per res­pecte i pre­caució, com és lògic, no ho he pogut fer. Miro de tru­car cada dia a dues o tres famílies, a banda de les que ens tele­fo­nen. Per exem­ple, he des­co­bert el cas d’una veïna amb una filla amb síndrome de Down, ingres­sada, i amb mobi­li­tat reduïda, que sap que està bé però fa dos mesos que no la veu. O la mort de Narcís Parals, el Moli­ner de Peralta, amb qui vaig poder par­lar els dar­rers dies, però sense veure’l; o diver­ses situ­a­ci­ons com­pli­ca­des en nego­cis, als quals només pots ani­mar, però no resol­dre.

L’admi­nis­tració electrònica ha evi­tat mals majors, que fa deu, o pot­ser cinc anys hau­rien gene­rat encara més mal­de­caps. Però sí, tocarà recu­pe­rar tres mesos per­duts que en segons qui­nes obres o pro­jec­tes, amb ter­mi­nis que si no són com­plerts impos­si­bi­li­ten inver­tir més enda­vant, poden fer que tot el man­dat sigui mig per­dut. Toca fle­xi­bi­lit­zar les lleis i nor­mes d’aus­te­ri­tat.