Medi ambient

medi ambient

Els aiguamolls artificials, positius per la biodiversitat

Una tesi de la UdG ha estudiat els casos de Banyoles, Riudarenes i el baix Ter i els ha comparat amb altres zones europees

Es demostra que la colonització de les espècies ha estat molt ràpida

El 2006 van coin­ci­dir la cre­ació de tres zones humi­des a les comar­ques giro­ni­nes: les lla­cu­nes de can Mor­gat a Banyo­les, l'Esplet a Riu­da­re­nes i el baix Ter –entre el Ter Vell i la Ple­tera– a Tor­ro­e­lla de Montgrí. Els pro­jec­tes tenien l'objec­tiu de la recu­pe­ració natu­ral d'aques­tes zones, i es volia dis­po­sar d'uns hàbitats que han anat des­a­pa­rei­xent en les últi­mes dècades i que tenen una gran riquesa biològica. Tot i això, el conei­xe­ment d'aques­tes lla­cu­nes arti­fi­ci­als encara és poc pro­fund.

Per això, i apro­fi­tant aquests tres pro­jec­tes, el biòleg i inves­ti­ga­dor Albert Ruhí va començar a estu­diar l'evo­lució natu­ral de nou lla­cu­nes en aquests tres espais, per com­pro­var qui­nes espècies s'hi des­plaçaven. “En el pri­mer any vam veure que els habi­tants no can­vi­a­ven gaire, i que eren sobre­tot ani­mals opor­tu­nis­tes”, va expli­car Ruhí. Lla­vors l'estudi es va allar­gar tres anys, i després els resul­tats van can­viar: “vam veure que cada espai s'havia fet amb una fauna pròpia, dife­ren­ci­ada en cada cas, mal­grat que són rela­ti­va­ment pro­pe­res, i que de mica en mica s'assem­bla­ven cada vegada més a les lla­cu­nes natu­rals.” Tot seguit Ruhí va estu­diar els casos d'aigua­molls arti­fi­ci­als a Suècia, on n'hi ha que tenen més de deu anys. Cen­trant-se en l'anàlisi d'esca­ra­bats, va com­pro­var que coin­ci­dien espècies joves i d'altres de més pròpies d'entorns del tot natu­rals, que gene­ren una bio­di­ver­si­tat molt rica.

Sis­te­mes molt útils

Un cop redac­tada la tesi doc­to­ral, que va merèixer la nota de cum laude, Ruhí va arri­bar a diver­ses con­clu­si­ons. Per exem­ple, que la colo­nit­zació d'aques­tes noves lla­cu­nes, un cop es creen, és molt ràpida. En els casos giro­nins estu­di­ats, fins i tot les ocu­pen diver­ses espècies amb més rapi­desa que en altres països euro­peus. El doc­tor d'eco­lo­gia aquàtica de la UdG ho atri­bu­eix al fet que aquí hi ha menys zones d'aigua­molls, perquè mol­tes que exis­tien van des­a­parèixer durant l'últim segle. Per tant, és un hàbitat poc repre­sen­tat i que, en canvi, conté uns valors natu­rals que el fan molt atrac­tiu per a tota mena d'ani­mals.

D'altra banda, es va demos­trar que els amfi­bis són un grup que ràpida­ment va colo­nit­zar les diver­ses lla­cu­nes, repro­duint-s'hi ja el pri­mer any. Tenint en compte la sen­si­bi­li­tat i les con­di­ci­ons que reque­rei­xen aquests ver­te­brats, es tracta d'un indi­ca­tiu de pes res­pecte a la bona qua­li­tat ambi­en­tal d'aquests espais. Les lla­cu­nes del baix Ter són les que es va demos­trar que són més útils, ja que l'estat ecològic de l'entorn és el més frag­men­tat com­pa­rat amb Banyo­les i Riu­da­re­nes: “d'aquesta manera es jus­ti­fica la cre­ació d'aques­tes zones humi­des, perquè així s'afa­vo­reix que tin­guin espais en hàbitats que són molt frag­men­tats.”

Final­ment, Ruhí defensa cons­truir i recu­pe­rar sis­te­mes aquàtics en espais més degra­dats com el Medi­ter­rani: “no es tracta que els nous eco­sis­te­mes hagin de subs­ti­tuir els exis­tents, sinó que facin una funció com­ple­mentària que s'ha demos­trat que és posi­tiva”.

LA FRASE

S'ha demostrat que la creació d'aiguamolls artificials és una acció positiva, i que són útils per a les espècies
Albert Ruhí
doctor d'ecologia aquàtica de la universitat de girona

Llacunes temporals ‘versus' permanents i hidrologia

L'hidrologia és un dels factors determinants en el moment en què les espècies s'han d'establir en un espai concret. Si bé inicialment les espècies arriben als llocs de manera més casual, amb el temps s'hi van establint les que són capaces de sobreviure-hi millor. Per això, s'ha comprovat que si les llacunes són temporals o bé permanents defineix en gran mesura les espècies que les habiten. Segons ha demostrat Ruhí en l a seva tesi, la manca de regularitat hidrològica típica dels climes mediterranis afavoreix que els trets biològics de les espècies locals siguin més resistents que en els casos estudiats a Suècia: “estan més adaptades als canvis de l'entorn, i això vol dir que els assecatges no són tan dramàtics com podem pensar”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.