Si l’abstenció arrasa i la ferotge recessió passa factura als grans, un terratrèmol euroescèptic pot sacsejar el Parlament Europeu aquest 7 de juny. Els acomiadaments massius, la fatiga per una ampliació massa forçada a l’Est i el descrèdit i la paràlisi institucional pel rebuig a la Constitució europea i al seu pla B formen un còctel explosiu que fa que els ultres ja es freguin les mans. I la revolució dels conservadors britànics, que s’escindiran i abandonaran els populars europeus per abraçar-se als eurodiputats polonesos dels bessons Kaczynski i als txecs de Topolanek, permetrà crear un gran grup parlamentari clarament euroescèptic.

Com que no es voten llistes paneuropees, a Estrasburg s’hi barregen eurodiputats de 240 partits diferents, agrupats no per països sinó en set grups parlamentaris, tot i que aquest horitzó es podria capgirar d’aquí a dues setmanes. El nou Parlament tindrà 49 escons menys, perquè el Tractat de Niça obliga a reduir els eurodiputats de 785 a 736, i formar un grup propi –i, per tant, tenir dret a càrrecs i subvencions importants– també serà ara més difícil: caldran 25 eurodiputats de set Estats diferents i no n’hi haurà prou amb els 20 de sis actuals.

Espanya perdrà, només temporalment, quatre escons, però recuperarà els 54 actuals quan els irlandesos aprovin el Tractat de Lisboa, aquesta tardor i amb ajuda de la crisi. L’Eurotractat retalla a 96 els eurodiputats alemanys, a 74 els francesos i a 73 els italians i britànics. Finlàndia o Dinamarca, amb poc més de 5 milions d’habitants, dupliquen els escons de Catalunya.

La fugida dels 27 tories, que ja anaven per lliure, dels escons de la UMP de Sarkozy o la CDU de Merkel garanteix la creació d’un gran grup euroescèptic que, per primer cop, tindrà prou representació per interferir en la política europea tradicional i intentar boicotejar la ratificació del Tractat de Lisboa des d’Estrasburg mateix. I David Cameron fins i tot podria tenir com a company de viatge el multimilionari Declan Ganley, el mister no que va convèncer els irlandesos que signessin la sentència de mort de l’Eurotractat en el referèndum del juny i que ara ha exportat el seu invent de Libertas arreu de la UE i podria esgarrapar alguns escons. A Catalunya, Ganley ha provocat una guerra civil a Ciutadans i a Polònia té el suport de l’expresident Lech Walesa.

Els populars europeus queden molt tocats per aquest nou eix euroescèptic –que podria arribar als 80 escons– i es veurien temptats de dretanitzar el seu discurs. Els socialistes veuen ara possible un sorpasso que els converteixi en el primer grup de l’Eurocambra, mentre que el líder dels liberals, l’escocès Graham Watson, somia tenir la clau i substituir Hans-Gert Pöttering com a president. A Watson, però, el fa perdre la son que els electors els puguin castigar per la crisi financera: sovint es culpa el comissari europeu responsable dels serveis financers, el liberal irlandès Charlie McCreevy, de la poca regulació. El que pot ser el Parlament Europeu amb més competències de la història es podria transformar alhora en el més descontrolat i imprevisible si s’hi cola una allau d’ultres: del Front Nacional de Le Pen i la Lliga Nord de Bossi als antiislam holandesos i flamencs de la Llista Dedecker, de la ultracatòlica Lliga de les Famílies Poloneses a l’homòfob romanès Gigi Becali, el neofeixista Magyar Gárda hongarès o l’Ataka de l’eurodiputat búlgar Dimitar Stoyanov, que fa dos anys va enviar un e-mail a la resta de parlamentaris oferint-los “nòvies gitanes per només 5.000 euros”.

El cost per als contribuents
El que segur que es trobaran els elegits el 7 de juny serà un nou sou base: 7.665,31 euros bruts mensuals, més del doble dels 3.125 que cobren actualment els europarlamentaris espanyols. I a aquesta retribució cal afegir-li els 287 euros en dietes per cada dia que passin a Brussel·les, uns 12 al mes, i a Estrasburg (uns 4), 4.592 euros més. L’Eurocambra costa a cada contribuent europeu tres euros l’any.