Oh, no, pixapins

Feia sis anys, des del 2019, que la com­parsa dels plens de la Patum no havia d’atu­rar cap salt per inci­dents a la plaça. Aquest Cor­pus, l’estadística s’ha tren­cat. El pri­mer salt de plens de l’any, dijous, va haver d’aca­bar abans d’hora. El cen­te­nar de plens far­cits de foc de cap a peus encara havien de començar a petar quan la com­parsa va orde­nar a la banda de músics que deixés de tocar i a l’Ajun­ta­ment, que obrís els llums de la plaça. A pri­mer cop d’ull, tot­hom va veure que l’inci­dent s’havia produït a la zona de sota el taba­ler, un punt sem­pre com­pli­cat dels salts. I a par­tir d’aquí, la pre­gunta que es feia tot­hom: què ha pas­sat?

Minuts més tard, el cap de colla de la com­parsa, Joan Sala, va ser lapi­dari: “La plaça estava molt plena de gent inex­perta i, a sota el tabal, hi ha hagut dues cai­gu­des mas­si­ves amb mol­tes per­so­nes impli­ca­des.” Sala va ser molt crític des del minut u: “Hi havia força gent amb pan­ta­lons curts, mal ves­tida, que queda clar que no sabia on s’estava ficant ni el que anava a fer.” I va con­cloure que “no tot­hom està pre­pa­rat per afron­tar un salt de plens”.

L’alcalde de la ciu­tat, Ivan Sànchez, era, per casu­a­li­tat, a la zona dels inci­dents durant el salt de plens. Feia d’acom­pa­nyant d’un ple, i l’endemà al matí, en l’habi­tual atenció diària als mit­jans, va ali­near-se abso­lu­ta­ment amb les decla­ra­ci­ons del cap de la com­parsa: “Hi havia molta gent que no sabia on anava.” Però el cert és que no calia que ho digués l’alcalde per cer­ti­fi­car-ho. N’hi havia prou par­lant, per sepa­rat, amb qual­se­vol de les per­so­nes que eren al lloc de les cai­gu­des o en zones pro­pe­res. Sànchez va dei­xar clar que “la Patum és una festa oberta i que tot­hom hi és ben­vin­gut”. Ara bé, hi va afe­gir un matís: “Sem­pre que es res­pecti i es cuidi la festa com ho fem nosal­tres.”

No hi ha Patum sense càntics con­tra els foras­ters. L’“Oh, no, pixa­pins” és el clam estre­lla d’aquest àmbit. I a molts encara ara els sorprèn. L’orga­nit­zació es fa tips d’expli­car cada any que un salt de plens no és un cor­re­foc i cada Cor­pus hi ha per­so­nes que entren a la plaça poc pro­te­gi­des, con­vençudes que no es cre­ma­ran. Jor­na­des com la de dijous de Cor­pus evi­den­cien que pot­ser el mis­satge no s’ha dit en la direcció que tocava o que pot­ser l’estratègia per fer-ne peda­go­gia pot millo­rar.

La Patum és, per a molts, la millor festa del món. I ho és per la capa­ci­tat que té de reu­nir per­so­nes, des­per­tar emo­ci­ons i atra­par patu­mai­res. Però pot­ser no s’ha dit prou que la Patum no és un parc d’atrac­ci­ons. És una set­mana far­cida d’al·lici­ents per gau­dir en comu­ni­tat, amb amics, amb família, de la cul­tura popu­lar. Però per gau­dir-ne cal cui­dar-la. I cui­dar-la vol dir ense­nyar-la i, sobre­tot, ense­nyar-la bé. Però també vol dir conèixer-la i, sobre­tot, conèixer-la bé. I en aquesta equació qui no la vol ense­nyar és al mateix nivell que qui la dona per cone­guda abans de tas­tar-la. Perquè el pixapí no és el que ve de fora, és el que ve de fora pen­sant que ell fa anys que ha des­co­bert la sopa d’all. I això passa a Berga i arreu.