L’espectacle de la política espanyola, en aquests moments, ho és tot menys democràticament edificant. I es fa difícil d’entendre que fins i tot els partits catalans que no hi tenen res a guanyar quedin atrapats en una lògica perversa que els arrossega al mateix descrèdit d’aquells altres partits que, com a mínim, s’hi juguen el poder. Tinc al cap, principalment, del debat sobre l’estat de la (seva) nació que acaben de celebrar al Parlament espanyol, però no només això.

El recent debat parlamentari ha mostrat, de principi a final, que el perfil més baix imaginable s’ha instal·lat definitivament a la política de l’Estat. La llista de promeses amb què el president espanyol va afalagar les orelles meselles dels ciutadans més badocs, convidant a sopar pagant l’invitat, no és un joc de mans com s’ha dit: és una pispada de cartera. Tornar a posar data als compromisos –i al compliment de la llei– sistemàticament burlats, amb aquella impassibilitat pròpia del mentider compulsiu que ja ni s’adona de la seva mentida, és tan indignant que no tinc gens clar si quedar-se assegut a l’hemicicle escoltant-lo, més que cortesia parlamentària, no és una manera de fer-se’n còmplice. Però que, al final, el govern es vanti d’haver aconseguit suports per a totes les seves iniciatives a base de desdibuixar encara més la confusió de criteris inicial és un escarni a la intel·ligència de tot ciutadà mitjanament informat.

Ara bé: tot això ha passat sense que cap partit, més enllà de la crítica de rigor, hagi estat capaç de desemmascarar l’engany, de fer cap gest digne, de dir que el rei anava despullat. Els diputats del PSC han votat contra allò que el mateix partit havia defensat a Catalunya. Els de CiU, que no escarmenten, s’han empassat el menyspreu de la manca de paraula del PSOE després d’haver negociat llargament una resolució sobre el mercat de treball. I l’habilitat parlamentària dels independentistes d’ERC ha aconseguit que el PP els fes guanyar una resolució per a un pacte d’Estat per a l’ocupació que, si mai es fa, segur que interferirà competències de l’Estatut. Això és Carnaval! La política espanyola s’ha quedat sense estratègia i tot és tacticisme sense direcció. No hi ha paraules per descriure el desconcert. I la pregunta és: per què els diputats catalans, sense excepció, aguanten impassibles la mascarada? Però, sobretot, per què l’aguanten els partits dits catalanistes? Perquè formen part de la comparsa, potser?

L’altra cara d’aquest Carnaval, però en íntima relació, és l’apoteòsica xiulada a l’estadi de Mestalla a la final de la Copa del Rei. D’acord: no es pot atribuir un sentit precís a una xiulada. Però, sense forçar res, en el pla més elemental, una xiulada com aquella expressa un gran malestar polític contra allò que representa l’Estat, sigui el rei, sigui l’himne nacional espanyol. Per això no ha d’estranyar que hagi incomodat els mateixos que aquests dies, amb la seva actitud dòcil, escarnien la decència política a les Corts espanyoles, inclosos els portaveus de CiU i ERC. He llegit que algú ha justificat la crítica al gest de protesta argumentant que “un camp de futbol no és un lloc per a expressions polítiques”. S’ha de ser cec a l’evidencia: què és si no política que un campionat de futbol porti el nom del cap d’Estat i que hi facin sonar l’himne de la (seva) nació? És art? És ciència? Qui és que porta la política a l’esport? Que llavors l’espectador expressi la seva irritació aprofitant que li posen davant allò que té la màxima representació de l’Estat amb una xiulada, no pot ser vist d’altra manera que com la creu d’una moneda que té una cara ben visible: la d’una política que es riu del ciutadà.

Tanmateix, com que la política catalana és un subsistema de l’espanyola, dramàticament, en paguem les conseqüències. Ara com ara, i tal com ha demostrat el debat espanyol, no hi ha ningú que vulgui ser portador de la revolta democràtica que exigiria la situació. Una revolta que hauríem de veure compartida per una gran majoria dels nostres partits però que no té ni un sol diputat valent que la defensi. Com suggeria l’antic president del Parlament Heribert Barrera no fa gaire mesos en aquest diari, amb la seva intel·ligència i perspicàcia habitual, la millor alternativa seria deixar de donar suport a ningú a les Corts espanyoles. Es tractaria de fer-hi un gest exemplar, radicalment democràtic, ple de dignitat i, encara millor, de grans conseqüències. Suposar que això podria representar alguna mena de represàlia sobre els catalans, a la vista de com ens tracten quan ballem al so que toquen, fa riure. Com fa riure que el PSOE i IU-ICV hagin votat una resolució a favor del desplegament de l’Estatut. O com és més propi d’una opereta que a vigílies del traspàs de Rodalies ICV faci aprovar a les Corts que es quadruplicaran les vies d’entrada a Barcelona, una operació tan a llarg termini que abans no l’aprovin no és que ja en tindrem les competències: és que, gairebé segur, ja tindrem la independència i ens les posarem on ens vingui de gust.

No té res d’estrany que, quan la política catalana ja no dóna més de si, apareguin una multitud d’iniciatives diguem-ne prepolítiques que, amb matisos diversos, apunten totes cap a la mateixa direcció: la independència de Catalunya. La darrera, Sobirania i Justícia, liderada per l’antic conseller de Justícia Agustí Bassols, ha desvetllat una expectació per damunt de tot pronòstic. Efectivament, ara ja no són només alguns joves impetuosos, ni propostes fàcils de qualificar de ressentides, sinó persones con Bassols, coherents, íntegres, madures, la reflexió serena de les quals les porta a la mateixa conclusió: malgrat tots els riscos i dificultats, exhaurides totes les vies d’entesa civilitzada amb Espanya, el camí més creïble, el més directe, el més democràtic per aconseguir la plenitud nacional –que vol dir alhora prosperitat i dignitat– és la independència.

És aquesta implosió de moviments, associacions, fundacions, jornades, congressos –atenció a l’empenta que va prenent el Tercer Congrés Catalanista– és la que obligarà a afegir, per molt que els partits actuals s’hi resisteixin, un tercer pla d’anàlisi a la realitat política: el dilema entre unionisme i independentisme. O, per dir-ho d’una manera que té la virtut de posar la frontera fora de casa i no a dins, entre el separatisme espanyol que no ens vol dins l’Estat com a catalans de ple dret i el sobiranisme català que ja ha demostrat a bastament al llarg de la història la seva vocació de cohesió interna i d’obertura al món. Els partits catalans aviat ens hauran de dir amb qui estan, perquè d’independentista no se’n pot ser només una mica, o a estones, o per a d’aquí cent anys.