El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha decidit aquesta setmana mantenir la imputació del president de la Generalitat, Francisco Camps, en el cas que ja podríem denominar dels vestits. Segons el text de les diligències prèvies, Camps va adquirir, en diferents visites a dues botigues de Madrid, quatre vestits, tres americanes, quatre vestits, dues americanes, “alguns pantalons”, dos parells de sabates, quatre corbates, dos vestits i dos parells de sabates més. Tot fet a mida. Uns encàrrecs que van ser abonats per personal adscrit a l’empresa Orange Market, i d’altres del mateix grup, adjudicatària “de nombrosos contractes de molt variat objecte” per part del govern valencià, que van suposar un volum superior als sis milions d’euros entre l’any 2005 i el 2009. El magistrat que ha seguit la causa ha determinat que, si bé no es pot demostrar que la finalitat de tan amables i obsequiosos proveïdors era aconseguir els concursos a què accedien, els fets poden ser constitutius d’un delicte de “suborn passiu”, previst i penat per l’article 426 del Codi Penal. Segons les diligències el cost total de la roba del senyor president, que queda demostrat que ell no va pagar, supera els 10.000 euros.

Més enllà del valor de l’alta costura de Fransciso Camps, segons el text de les diligències, el problema és que la realitat contrasta amb la seva versió dels fets. Mentre ell va proclamar que havia pagat tots aquells vestits amb diners en metàl·lic procedents de la farmàcia de la seva dona, les proves acumulades demostren, amb obstinació, que la festa va anar a càrrec dels representants d’Orange Market. Potser Camps serà culpable d’un delicte de suborn passiu, però encara és molt més greu que hagi mentit a l’opinió pública. Una eventualitat que va guanyant gruix si es consideren les declaracions d’alguns dirigents del PP valencià, segons els quals l’únic “error” del seu president ha estat no haver dit des del principi que, en efecte, va rebre tots aquells obsequis i va quedar-ne molt content i pagat. És a dir, tots aquests senyors retreuen al seu líder no haver actuat sense complexos i amb orgull torero.

Encara ha anat més lluny l’alcaldessa de València, que, amb el to desbocat que la caracteritza, ha proclamat que, si declaren culpable Francisco Camps pels càrrecs que se li imputen, la fiscalia hauria d’actuar ofici per determinar si José Luis Rodríguez Zapatero també és culpable de suborn passiu per haver acceptat algunes llaunes d’anxoves al president socialista de Cantàbria.

El cas Orange Market ha servit per constatar l’alçada moral dels populars valencians. Una altra cosa és que gestionin bé o que facin política amb la complaença absoluta dels seus majoritaris votants. Això pot ser poc o molt discutit, però la prepotència, la impunitat i la falta d’escrúpols amb què actuen han quedat demostrats també i més en aquest cas. Com s’ha pogut constatar, igualment, la subordinació i la complicitat absoluta amb què treballen els responsables dels mitjans de comunicació públics que depenen de la Generalitat. En una societat amb una alta higiene democràtica aquest estil hauria estat penat a les urnes fa molt de temps. Al País Valencià, com ha quedat demostrat en successives eleccions, és celebrat, festejat i agraït amb un enorme suport popular. El graner valencià del PP podria continuar proveint de farina el rebost de Mariano Rajoy tot i que Camps fos declarat culpable. Fins i tot en el cas que dimitís, el seu successor podria guanyar les següents eleccions amb uns resultats aclaparadors.

Esment a part i final s’ha guanyat l’oposició. Els socialistes valencians, que lidera de fa poc el grisenc Jorge Alarte, han llançat les campanes al vol. Han fet més declaracions en una setmana que en una legislatura. El cada dia més PSOE i menys PSPV només aspira a guanyar eleccions si les perd amb els seus escàndols el PP. Però no hi ha un gruix polític, una alternativa efectiva, una predisposició necessària per a la victòria amb els mèrits propis. Des de la central a Madrid van filtrar fa algunes setmanes el neguit que els provoca l’escassa solvència de les federacions madrilenya i valenciana. Hi ha catalans que s’estranyen que el País Valencià sigui “tan carca”. Tenen raó. La dreta valenciana sempre ha estat extrema dreta. Però i l’alternativa? Potser també tenen raó els electors valencians quan s’estimen més prepotència i corrupció que mediocritat i insolvència.