vui fa cinquanta anys que Carles Riba es va morir i la pregunta és obligada: ¿Pot un home d’alta cultura clàssica, il·lustre col·laborador de Barcino, poeta complex i essencial, crític literari de referència i traductor de Rilke, Kavafis i Homer continuar vigent els nostres dies?

Jordi Malé, estudiós de Riba, té clara quina és la vigència del mestre: “No és un poeta que la gent llegeixi al metro o a la platja, i tampoc és gaire present a les biblioteques i encara menys a les llibreries. Això és un fet que, en general, passa amb tots els poetes clàssics i contemporanis, però que en Riba encara és més palès. De Carner i de Foix se’n van fent edicions, però de Riba pràcticament només se’n reediten les Elegies de Bierville”. De tota manera, Malé ens n’ofereix una de freda i una de calenta: “He remenat pels blogs de poesia i allà sí que s’hi detecta un públic lector. Els lectors de poesia no són gaire visibles perquè no els pots comptabilitzar per nombre de vendes, però sí que és significatiu que Riba sigui present en els seus debats”.
Malé també comenta que en l’última Fira de Frankfurt, d’entre els autors que es van exposar, a banda dels vius, Riba brillava per la seva absència: “Això fa pensar que és un autor que no té una consideració entre la intel·lectualitat literària, però paradoxalment sí que és molt esmentat per la crítica perquè ell mateix va fer una gran tasca de crític i si estudies un autor, vulguis o no, hi vas a parar”.

La dificultat del poeta és un dels tòpics que circula des de sempre, com bé remarca Gabriel Ferrater a La poesia de Carles Riba. Sobre aquest punt, Malé considera que “Riba és complex perquè té un bagatge molt elevat i això fa que les seves experiències no siguin les mateixes que les de la gent del carrer. A còpia de llegir el que llegia ell, hem arribat a entendre’l”. De tota manera, té poemes molt assequibles, “fins i tot l’adjectiu que més fa servir la gent a internet per definir-los és preciós”. El 1995, amb Carles-Jordi Guardiola, Malé va preparar Sunion, una antologia de textos de Riba acompanyats d’una petita introducció, precisament amb l’objectiu que la gent pogués iniciar-se en la seva obra. No la busquin. L’antologia es va descatalogar i ja ha estat trinxada, segons ens confirma l’aleshores editor de La Magrana, Carles-Jordi Guardiola, per qui “Riba no s’acaba mai, però és per a un públic limitat i el sector editorial està per poques alegries”.

Per preguntar sobre aquest aspecte, piquem a la porta de Jordi Cornudella, responsable del fons editorial del Grup 62. Cornudella sentencia que “a cinquanta anys de la mort de Riba, ja podem preveure sense temor a equivocar-nos que molts dels seus poemes són perdurables, és a dir, que poden interessar els lectors de poesia més enllà de les circumstàncies”. I quina és la seva presència a les llibreries? “Ja s’han fet dues edicions de la seva obra completa, una en dos volums (1965-1966) i una altra en cinc (1984-1992). No és un cas gaire freqüent en català. Però molts dels volums solts que circulaven anys enrere ara no es troben, o sigui que hi ha feina a fer”.

El dia que va morir
El crític literari Joan Triadú és un dels que recorda més aquell malaurat dia de fa cinquanta anys. “El poeta havia de pujar a Cantonigròs, on des que havia guanyat el premi amb Salvatge cor, hi feia de jurat. Aquell any no va poder ser i a Cantoni van improvisar un homenatge en forma de monument per mantenir-ne viu el record”. Triadú, des del mateix Cantonigròs, rememora amb simpatia aquell Riba entusiasmat amb el premi: “S’hi va engrescar. Tot i que era bastant retret, aquí s’hi trobava bé. Actuava amb molta simplicitat i naturalitat. S’havia humanitzat, com tants altres que van passar la guerra i la postguerra”.

Sobre el valor del mestre, Triadú no en té cap dubte: “Riba és el poeta més vigent de la seva generació perquè molts poetes joves, i no tan joves, molts cops sense ni plantejar-s’ho, continuen les seves línies de treball: defugen la facilitat, que és la característica essencial de la poesia de Carles Riba”. Amb el seu esperit docent, Triadú afegeix que “Riba no és un poeta homogeni i no és igual començar per les Elegies de Bierville, que va escriure a l’exili i ja sabem en quines circumstàncies, que amb un llibre exaltat de passió amorosa i religiosa com Salvatge cor o amb les Estances o les tankes. Riba és un renovador i és difícil si es comença a estudiar pels cursos més avançats. Un s’hi ha d’apropar amb humilitat, senzillesa i esperit de llegir poesia”.

La poeta i assagista Marta Pessarrodona coincideix amb Triadú que Riba és absolutament vigent: “Quan acabes la seva obra directa encara et queda la indirecta, com la traducció de l’Odissea o de Kavafis, per esmentar només les més emblemàtiques. I també hi ha els epistolaris, que és una obra subsidiària, però que honora una cultura perquè és de primera. No sé si els poetes joves el llegeixen, però això és com els militars, que l’honor se’ls suposa, una persona que vol escriure poesia ha de llegir Riba”.

La seva col·lega Susanna Rafart també és una de les moltes noves veus que té Riba de referent: “Penso que en uns moments de confusió cultural és una figura molt important i ara es demostra que el seu llegat és viu i ha estat per al futur. Per mi ha estat fonamental. El vaig llegir des de molt jove i l’he mantingut sempre de model”. I quin és aquest model? “És un model de saviesa, d’una cultura humanística aplicada a la història
contemporània. La fusió d’aquestes dues coses fa que l’esperança encara sigui possible en la nostra manera d’entendre el món”.

No és gens hermètic
Rafart creu que Riba “no és difícil per a un lector de poesia perquè no és gens hermètic i és descodificable en tots els seus pilars, textures i arquitectura. Té un contingut profund que el fa molt revisitable. Per a un nou lector potser triaria les Elegies, pel que tenen d’estranyament lluminoses i de valor col·lectiu, suma del món clàssic i de la realitat més propera”. La poeta subratlla que el valor de Riba no es limita estrictament en el vessant de la seva poesia: “Un poeta no sols és l’iceberg dels versos, sinó també la seva reflexió entorn d’allò que escriu i de la vida, que és la mateixa cosa”.

El també ribià Arnau Pons tem que Riba “no és gaire llegit” malgrat “l’aurèola que envolta el seu nom”. Pons encara va més enllà: “M’atreviria a dir que no ens el mereixem, de tan bo que és. Ens ha deixat un llegat extraordinari, del qual cal destacar també tota l’obra crítica. La seva poesia no es pot deslligar d’aquesta pràctica reflexiva. Si ens el mirem així, com un poeta que interroga l’ofici, em sembla que fins ara ningú no l’ha superat”.

Pons també aporta una recomanació per entrar en l’univers Riba: “Potser la millor manera de descobrir-lo és amb La poesia de Carles Riba, les cinc conferències de Gabriel Ferrater. Després un ja pot anar a qualsevol dels seus llibres. Hi ha prou Riba per triar. És força variat. Ara: jo no aconsellaria a ningú que comencés per l’Esbós de tres oratoris. N’hi haurà que hi entraran molt bé amb Del joc i del foc. D’altres, sobretot si tenen moltes lectures de poesia a l’esquena, poden començar amb Estances o amb les Elegies de Bierville. Llegiu, per exemple, la desena elegia, l’òrfica, i atureu-vos-hi una estona llarga...”

Per Pons, el valor de Riba és que “ha assolit el cim de l’abstracció en l’art, com pocs. Que la seva erudició aclapara, però no paralitza; és a dir, que estimula: estic segur que el pròleg de les Elegies de Bierville va deixar una petja profunda en Rodoreda, rastrejable a La mort i la primavera. Que és un clàssic europeu. Què més puc dir?”.

Carles Miralles, hel·lenista que ocupa la mateixa càtedra que Riba, i també poeta, considera que s’ha de dividir la vigència del mestre en dos apartats: “L’un és el de la gent que escriu a partir pràcticament de l’escriptura de Riba, un fenomen que en els millors autors s’acaba al cap de 25, 30 anys de la seva mort. Per exemple, Vinyoli no seria Vinyoli sense Riba ni Blai Bonet. Per a tota la poesia posterior, assimilar una llengua és fonamental. Quan va fer cinquanta anys de la mort de Valéry, a França ningú no escrivia com ell, però ningú hauria estat possible sense ell. Això és el que passa amb Riba, com a poeta. Com a home de lletres, intel·lectual i humanista, és el més important de la cultura catalana del segle XX”.

Per Miralles, l’etiqueta de difícil és falsa: “No és fàcil, però és que tota la poesia s’ha de llegir bé i això vol dir amb una intensitat que correspongui a la intensitat amb què ha estat escrita. Si els lectors hi posem un temps i una tensió, tenim el premi d’haver entès el poeta”. Per iniciar-se en la seva obra, Miralles creu que a Riba li passa com “a aquells museus que va més bé anar-hi amb un guia. Després, ja arriba la lectura en solitari”.

En aquest sentit, el biògraf de Riba Jaume Medina recorda que el mateix poeta era conscient de no fer una obra fàcil, però “recomanava que per entendre’l no calia gaire més ajut que el d’una bona gramàtica i un suficient diccionari”. Medina també apunta que ara hi ha una “quantitat notable d’estudis” per entrar en Riba. És clar que per entendre versos com “Que furioses/ sento córrer les aigües/ del nostre amor, oh!/ quan vinc a tu pel frèvol pontet d’una carícia!”, sobren les companyies.