Sembla que aviat el PSOE i el PP, servint-se dels magistrats del Tribunal Constitucional que ells mateixos nomenen, decidiran quina és l’autonomia que tenen els catalans sota l’actual règim democràtic. Sovint s’imputa al PP haver dut l’Estatut referendat pel poble català a un Tribunal que no és ni imparcial ni independent, posant així en risc de trencament un pacte entre Catalunya i Espanya que és el fonament de l’actual Constitució. Aquesta idea del pacte és interessant però falsa, perquè a Espanya ningú no ha acceptat mai que Catalunya sigui una altra cosa que una part seva, part d’una nació espanyola sobirana i indivisible, i el tot no pacta amb la part. Enlloc la Constitució recull aquesta concepció pactista, que només té circulació a Catalunya, i de la mateixa manera que, com diuen els espanyols, la part no pacta amb el tot, ja és hora que els catalans assumeixin la realitat: per pactar calen dues parts, i la part espanyola ni assumeix ser una part, ni accepta que Catalunya sigui l’altra part. Ben clar ho deixa la mateixa composició del Tribunal Constitucional, nomenat íntegrament per institucions espanyoles i sense cap capacitat decisòria de les catalanes: quatre magistrats els nomena el Congrés, quatre el Senat, dos el CGPJ, i dos el govern espanyol de torn. Arreu calen majories reforçades, i sempre s’han repartit els nomenaments entre PSOE i PP a la par, excepte els que li toquen al govern espanyol, que són els que fan majoria.

Com tothom sap, tots dos partits s’han esmerçat a nomenar gent fidel i fiable, sota el principi que entre els que han estat nomenats per fer el que se n’espera, i els que fan el que se n’espera per tal de ser nomenats, gairebé no calgui donar instruccions. Han estat nomenats caps provincials de Falange, antics càrrecs de la dictadura, líders sindicals de la judicatura, i parlamentaris que després jutjaven constitucionalment les lleis que ells mateixos havien aprovat o refusat. Sempre hi havia, però, una majoria socialista o popular, i el predomini de qui tenia majoria, excepte ara: per efecte de la sobtada victòria socialista el 2004, l’actual Tribunal Constitucional té sis magistrats nomenats pel PSOE i sis nomenats pel PP. Com alguns vam preveure a temps, no han sabut gestionar l’empat, i com a equips grapalluts han intentar guanyar no pels arguments, raonaments i convencent, cosa que fóra inèdita al TC espanyol, sinó de l’única manera que saben, expulsant membres de l’equip contrari; mitjançant recusacions en cadena que van fer servir els mateixos arguments per decidir que sí i per decidir que no, van fer expulsar un dels socialistes, i es va donar l’episodi deliciós de veure els recusats decidint sobre la seva pròpia recusació, punxades policials del telèfon de la presidenta, defuncions sobtades i canvis legals per prorrogar nomenaments caducats. El resultat de tota aquesta farsa sinistra ha estat el manteniment de l’empat, que la sentència no es fes amb majoria del PP, i que no es comencés de debò a fer el que al TC anomenen treballar fins després de les eleccions del 2008.

Per entendre les claus de tot el procés cal no oblidar que segons la Constitució espanyola no es pot modificar ni derogar l’Estatut de Catalunya sense que els catalans ho aprovin en referèndum, cosa que ara el TC incomplirà derogant-ne alguns articles, però que l’any 2006 no es va gosar incomplir: no calia, perquè el govern espanyol socialista, un cop perdut el suport del PP, necessitava llavors el suport de CiU, d’ERC, o de tots dos, per tal de guanyar el referèndum, i per això va incloure a l’Estatut les normes imprescindibles per obtenir-lo, amb el benentès que després s’encarregaria de carregar-se-les al TC, per obra del recurs del PP i, per si de cas el retirava, del recurs del PSOE, presentat pel Defensor del Pueblo. No en va tenir prou amb el recurs del PP, perquè potser aquest partit l’hauria retirat si això hagués estat la condició per tenir els vots de CiU per formar govern, en cas que hagués guanyat les eleccions del 2008.

Amb tots dos recursos, el del PP-policia dolent i el del PSOE-policia bo, els socialistes espanyols i catalans jugaven sobre segur, i podien incloure a l’Estatut el mínim imprescindible per assegurar-se el suport de CiU i ERC per al referèndum. Va fallar ERC per la rebel·lió de les bases, però tant era i és, perquè passat el referèndum ve l’hora de la realitat: l’acord PSOE-PP per arranar l’Estatut, tancar definitivament l’autonomia catalana i degradar-la a descentralització administrativa, consagrar que no hi ha més nació que l’espanyola, única sobirana, i que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no és més que una declaració d’intencions que no obliga ni vincula jurídicament ni el govern ni el Parlament espanyols, i que està subordinat no solament a la Constitució sinó a qualsevol norma espanyola, sigui llei de les Corts, sigui decret o ordre ministerial, perquè, en paraules del representant del govern espanyol socialista davant el TC, “solo podrá desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse por la legislación del Estado”.

Aquesta és la part de la sentència anomenada interpretativa o castració química, consistent a buidar l’Estatut, fer-li dir el contrari del que diu, i subordinar-lo en tot i per tot, ara i per sempre, als capricis espanyols de cada temporada i cada partit, sigui el PSOE o sigui el PP. Cap dels dos, però, en té prou, també volen la castració clàssica i sangonosa, que mostri als catalans qui mana aquí, qui és l’amo, que posi els catalans al lloc que els pertoca a l’Espanya democràtica: ajupir-se, pagar i obeir. No calia tant, però el nacionalisme espanyol furiós dels magistrats socialistes i populars no pot estar-se’n, és l’efecte inevitable de nomenar rucs, n’obtens més coces de les necessàries. S’anul·laran parts substancials de l’Estatut, sembla que tota la justícia, les vegueries, el règim local, l’equiparació de les llengües espanyola i catalana, i tot el que els plagui en l’actual orgia desfermada al TC, on tothom competeix per demostrar qui és més espanyol, cosa absolutament normal i lloable, perquè això és el que són tots els magistrats, espanyols, i és la seva obligació defensar els interessos espanyols, no els catalans. Hi ha, però, un problema jurídic: segons la Constitució no poden derogar articles de l’Estatut sense referèndum dels catalans, però ho faran. Com demostrar millor que són els amos que incomplint la seva pròpia Constitució?