Aixoplugats pel no-res

A primera hora del matí, quan surto de casa a la recerca del quiosc i el forn, soc testimoni de la magnitud de la tragèdia. Del meu curt recorregut, sé de memòria els llocs on s’aixopluguen diversos indigents urbans, els que han fet del sensellarisme una forma de vida. Entre cartons o coberts per una manta mal girbada, amb algunes andròmines vora el cap, mal reposen esparsos desposseïts de la terra.

A Badalona, des de l’any 2016, periòdicament es fa el recompte de persones sense llar detectables per la geografia urbana. Aquest maig s’ha fet el cinquè, durant una nit en què més d’un centenar de voluntaris han trepitjat tots els racons i han parlat amb alguns dels afectats. És una bona feina coordinada per la Taula Sense Llar de Badalona, que constata amb tristor que a cada recompte augmenten les xifres. En els freds números es descobreix la realitat dels vulnerables.

En caixers, portals o improvisats refugis s’han localitzat 110 persones dormint al ras i es té coneixement d’altres que havien cercat llocs més resguardats en una nit plujosa. S’han comptabilitzat 291 persones instal·lades en assentaments il·legals i 214 en centres d’acollida de l’organització. Com a complement, 833 persones reben suport econòmic per poder pagar una habitació. I els números, si no augmentats, es repeteixen una vegada darrere l’altra.

Mentrestant, el govern municipal badaloní desvia la mirada. És la política de qui vol una ciutat immaculada i amaga la realitat sota una falsa pintura de coloraines. Fa un any es va tancar l’alberg de Can Bofí Vell i es va deixar els 45 usuaris al carrer. Davant l’enrenou, l’alcalde Albiol es comprometé a crear noves places d’acollida i una promoció d’habitatges socials, però fins ara no ha mogut fitxa. No existeix voluntat política per atendre els vulnerables i es prefereix prestar atenció a una urbs més cosmopolita.

La pobresa s’amaga sota la catifa o s’exporta a altres ciutats, quan al carrer la indigència és cada vegada més present. L’entitat Badalona Acull parla de l’augment de sol·licituds d’ajuda alimentària i reclama el suport dels serveis socials municipals. El voluntariat d’un bon grup de ciutadans ha de suplir-ne les mancances.

A les pàgines d’aquest mateix diari, fa uns dies Gemma Calvet escrivia un punyent article (“Els últims dels últims”) on denunciava el fet que les persones sense llar pateixen una vulneració constant dels drets humans més bàsics, insistint que “és fonamental entendre que viure al carrer no és una elecció lliure, sinó el resultat de circumstàncies adverses com la pèrdua de feina, problemes familiars, malalties mentals o dependències”, i insistia que “la manca d’un domicili fix no només implica la pèrdua d’un espai físic, sinó que també afecta profundament la identitat personal”. Sense habitatge estable les persones esdevenen desarrelades i fins invisibles. A més, el mapa del despropòsit s’implementa amb les necessitats alimentàries i sanitàries. Una situació desesperada que exigeix el compromís actiu de les institucions, que no poden tancar els ulls a ciutadans instal·lats en el no-res.