La manifestació proposada per Òmnium Cultural, a més de ser un gran acte de reafirmació nacional, és a dir, una expressió d’autoestima i de confiança en el nostre futur com a nació, enllà del país –a Espanya i a la resta del món– ha de ser entesa com una resposta contundent al desafecte que Espanya mostra per Catalunya. És a dir, es tracta de “plantar cara” –per dir-ho fent cas al mestratge del darrer Premi d’Honor, Joan Solà– al desafecte del qual ha parlat el president José Montilla, però just al revés: que Espanya entengui que posant obstacles al nostre autogovern i alimentant l’anticatalanisme són ells que s’han complicat la vida. És en aquest sentit que deia, divendres passat, que el principal objectiu de la protesta ja no pot ser pidolar clemència i comprensió a Espanya, sinó autoexigir-nos un comportament nacionalment digne, en la línia que assenyalava Heribert Barrera en aquest diari. I, en conseqüència, la millor manera de plantar cara a Espanya és mostrar-li la indiferència que s’ha anat guanyant a pols. Així, segons el meu parer, els missatges que haurien de predominar a la concentració haurien d’anar dirigits als catalans invitant-los a afegir-se a un gran i ambiciós projecte d’emancipació nacional. Als membres del Tribunal Constitucional, després de tant esforç per la sentència, deixem-los reposar.

En aquest sentit, si els qui convoquen a la manifestació es decantessin per la mera defensa de l’Estatut actual, farien curt. I si ho puc dir clar, farien el ridícul. En primer lloc, perquè l’Estatut actual, a més de mutilar la voluntat democràtica del nostre Parlament, ara ja tenim proves que també és vulnerable a les interpretacions arbitràries del govern espanyol de torn. Però, en segon lloc, perquè una protesta, per massiva que sigui, mai no canviarà una sentència del Constitucional, que seria tant com voler subvertir tot l’ordre polític espanyol. Per tant, l’exigència de restitució de l’Estatut del referèndum està d’entrada condemnada al fracàs. I no crec que els qui convoquen la manifestació siguin insensibles a l’increment de la frustració nacional, cosa que finalment radicalitza quatre catalans emprenyats, que no construeix res i, al contrari –com ja vam comprovar a les darreres eleccions–, desmobilitza les majories.

Queda la qüestió de la “unitat del catalanisme”, que també ha plantejat Joan Rigol en aquest diari. Però la unitat, essent important per tenir força, ha de ser un mitjà i no una finalitat en ella mateixa. La unitat dels partits, en tot cas, hauria fet falta en altres moments. En canvi, ara, no pot ser que esdevingui una causa de feblesa. Vull dir, que no seria bo que alguns s’apuntessin a la “unitat” només per poder oscar el tall de la falç! La lògica bona serà la contrària: la manifestació marcarà –hauria de marcar–, precisament, el límits de la inclusió i l’autoexclusió en el catalanisme dels propers anys.

És cert que cada cop que algú esmenta la possibilitat d’un procés d’emancipació nacional, immediatament se li pregunta per la dimensió de la base social de l’independentisme. Una base que, val a dir-ho, tampoc no quedarà pas garantida per una manifestació realment àmplia. Sigui com sigui, la qüestió de la base social té un deix de naturalesa profundament reaccionària. No conec ningú que gosi qüestionar, posem per cas, la necessitat de l’estalvi energètic només pel fet que encara tingui pocs seguidors! Els arguments s’han de centrar en la seva conveniència ben fonamentada. De la mateixa manera, ¿qui ho ha dit, que un projecte polític, per defensar-lo, de bon començament, ja hagi de ser guanyador? El contrari és el previsible. És a dir, quan defenses un projecte de risc –no una cadira–, ja s’entén que la base social, i sobretot l’electoral, encara te l’has de guanyar. Un projecte polític es fonamenta no pas en una base social prèvia, sinó en una proposta clara i convincent, i en un lideratge sòlid. En política, això que en diem “base”, de fet, no són els fonaments de l’edifici, sinó la teulada final. Una altra cosa és que hi hagi partits que aguanten una bona base electoral amb projectes escassos i lideratges discutibles.

La segona cosa que fa falta per arribar a tenir base social són suports que, generalment, només tens quan ja has arribat al poder. I aquest és un cercle viciós difícil de trencar. Posem per cas la base social de l’espanyolisme, tan estesa a Catalunya. No es tracta pas de cap fenomen de racionalitat política o de voluntat nacional, sinó que és el resultat de la capacitat de l’espanyolisme d’imposar un sistema de símbols eficaços que fan “natural” ser espanyol, sense haver-ne de tenir consciència. En aquest terreny, l’independentisme té molta feina a fer i, per bé que no es parteix de zero, el cert és que li cal rectificar molts vicis, alguns de molt arrelats, que treballen just en la direcció contrària a la convenient. És a dir, l’independentisme sovint utilitza una simbologia que el tanca en el seu cercle, que el reconforta en les seves raons, però que el manté en la seva marginalitat. Finalment, amb projecte, lideratge i símbols eficaços, l’independentisme ha de tenir expressió política en totes les famílies ideològiques habituals en el nostre entorn polític. És llavors quan aconseguirà la base social àmplia que, malintencionadament, alguns li reclamen d’entrada. Un projecte independentista, doncs, no ha de ser confós amb un projecte monopolitzat per un únic partit. Si no estic mal informat, a Espanya, tots els partits en són, d’independentistes espanyols.

La manifestació de què parlem, però, no cal que sigui independentista. No es poden cremar etapes ni fer sentir allò que encara no es comparteix. Alguns, pocs, ja veuen el final del pont que condueix a la plena dignitat nacional, però d’altres tot just hi entren, per fugir de l’asfíxia que crea una situació sense futur. La majoria, en canvi, pot ser que encara ni tan sols sàpiguen que hi ha una possibilitat de vida més digna després de la travessa d’un pont el pas del qual exigeix una certa capacitat de risc. La manifestació a propòsit de la sentència –jo, ni tan sols diria que és “contra” la sentència– n’hi ha prou que mostri que existeixen ponts i que convenci del fet que es poden travessar.

La manifestació serà el principi d’una llarga marató.