Som set milions de catalans i tenim un mite fundacional de l’autogovern contemporani, l’Avi Macià. D’aquests set milions, ara mateix només hi ha dues persones que es dediquin professionalment a l’estudi del personatge, que, als 150 anys del seu naixement, més enllà del venerable idealista és en bona mesura una figura per descobrir. Ni els professors d’institut, ni els seus alumnes, ni els pares dels alumnes ni pràcticament ningú en té una imatge complexa i plausible. Malgrat els esforços meritoris de Ramon Arrufat, Enric Jardí, Josep Carner Ribalta, Manuel Cruells, Víctor Castells o Enric Ucelay da Cal, s’ha estudiat poc i s’ha divulgat menys. La recent pel·lícula de Josep M. Forn, tan interessant com feta amb pocs mitjans, va tenir un públic molt limitat. Així doncs, la caricatura és el que predomina en Macià, i les caricatures, ja se sap, són fàcilment manipulables.

Una prova del desconeixement que envolta el personatge és la recentíssima descoberta que Macià no va néixer el 21 d’octubre de 1859, com sempre s’ha dit i repetit, sinó el 21 de setembre, segons consta a l’arxiu de la parròquia de Sant Antoni Abad de Vilanova i la Geltrú i a l’expedient militar de Macià, de quan va ingressar a l’acadèmia de Guadalajara.

Dels dos estudiosos que tenen entre mans obres de Macià, un d’ells és un nouvingut superintegrat al país, l’italià Giovanni C. Cattini. L’altre és el director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, Josep M. Roig Rosich. Cattini acaba de publicar El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana (Ara Llibres), que es presenta avui, a les 19.00 hores –sí, 21 d’octubre, data del suposat 150 aniversari– al Museu d’Història de Catalunya. Roig Rosich prepara l’edició dels textos de Macià entre 1907 i 1931, per demostrar que no era només un home d’acció. Tindrà enllestida l’obra l’any que ve.

Cattini i Roig Rosich creuen que falta molt per conèixer sobre Macià. No aspiren que es facin grans descobertes, però sí a fer llum sobre punts foscos. Segons Roig Rosich, “en detall i en profunditat, coneixem ben poques coses de Macià. Per exemple, de la seva vida militar. O de les relacions amb la Lliga Regionalista i amb la resta de partits entre 1917 i 1923. O de la seva actitud enfront de la Mancomunitat i del projecte d’Estatut d’Autonomia del 1918-19. O de l’entrellat de la creació d’ERC. O de què va passar després de la proclamació de la República Catalana el 17 d’abril de 1931: a què va renunciar exactament, com va anar la negociació?”. Fins fa poc, a la llista també hi hauríem pogut posar els fets de Prats de Molló, dels quals només teníem un bo (Macià) i un dolent (el nét de Garibaldi). Cattini, sobretot gràcies a documentació italiana, ha bastit ara una crònica d’espionatge i diplomàcia internacional en què l’intent d’expedició militar catalana va ser utilitzat en el joc subterrani de la política exterior italiana respecte de França. Cattini, que al llibre remarca els contactes antifeixistes de Macià (no només amb italians, també amb Rússia), afirma que començaria a ser hora de desterrar la idea que “Macià era un feixista que es va acostar a l’esquerra: aquesta visió no s’aguanta per enlloc, ni per discurs ni per relacions”. Cattini no ho diu, però es refereix a les tesis d’Ucelay da Cal.

Els buits entorn de l’Avi de Catalunya són importants. Per exemple, són ben pocs els que s’han acostat a l’epistolari Macià dipositat a l’Arxiu Nacional. Alguns papers, però, s’han perdut per sempre: en la seva època de diputat a Madrid escrivia diàriament a la seva esposa, però totes les cartes es van cremar a la finca familiar de Balmanya. Roig Rosich creu que “se li han dedicat estudis equilibrats i globals, però falta la gran biografia. El que passa és que, segurament a causa dels elements romàntics i mítics que l’envolten, els joves historiadors no s’hi interessen, quan del que es tractaria és de posar-s’hi amb voluntat de ser crític”.

De fet, el mateix Roig Rosich proposa un títol polèmic per al llibre: Francesc Macià, el gran terrorista. “Així és com se’l consideraria avui, des del moment que usava la violència contra l’Estat”. En aquesta línia, tant Cattini com Roig Rosich remarquen la mentalitat de militar de Macià, un aspecte poc valorat en un país refractari a l’exèrcit: “Tenia un profund sentit de l’ordre i el protocol, que va saber imprimir a la Generalitat”. I tenia consciència del seu lideratge o cabdillatge en una època en què la incipient política de masses reclamava figures que imantessin la gent. “Un lideratge forjat gràcies a haver-s’ho jugat tot –la carrera militar, la poltrona política, el patrimoni familiar i l’aspiració a una vida burgesa– pel seu ideal d’una Catalunya lliure i socialment justa”, conclou Roig Rosich.