L’exercici de la crítica política necessita una notable dosi, si no d’ingenuïtat, sí de confiança en alguns principis democràtics de referència. Si no fos així, si no hi hagués una més que raonable esperança que les coses poden ser d’una altra manera, certament, n’hi hauria per plegar. I és que per fer de testimoni cínic i desesperançat de tal com és la crua realitat de la vida política, més valdria deixar-ho córrer. Sí: a la vista del clima polític general del nostre país, la més gran temptació tant del ciutadà del carrer com de l’articulista que signa seria arribar a la conclusió que no n’hi ha ni un pam de net. I, en conseqüència, el més fàcil seria que arrelessin encara més –si això és possible– els sentiments antipolítics.

Certament, la vida política, la dels partits, és tèrbola. Hi ha una barreja d’idealitats i interessos, de proclamació de principis i de negociació de misèries, de bona fe i de maquiavel·lisme, de lucidesa i d’autoengany, de voluntat de servei i d’apetència de poder, que són difícils de destriar perquè, en el fons, unes dimensions descansen sobre les altres. En aquest sentit, potser la política no és gaire diferent de la resta de la vida social, en la qual la realitat quotidiana també es construeix sobre l’ambigüitat de les persones i l’ambivalència dels fets. Ara bé, la naturalesa pública de la política, pel lideratge moral que se n’espera, per la responsabilitat que té sobre els destins de les persones, explica que se li exigeixi un comportament exemplar. I, ara mateix, som molt i molt lluny d’aquesta exemplaritat.

El cas és que la descoberta del comportament il·lícit dels dirigents del Palau de la Música, més enllà de la gravetat penal pel robatori, ha estès una ombra de sospita encara més espessa tant sobre la mateixa societat civil com sobre les administracions i els partits polítics. Però no siguem babaus: aquesta ombra de sospita està sent escampada de manera interessada i per raons polítiques. D’una banda, hi ha els interessos espanyolistes que han trobat una nova ocasió per desacreditar la societat catalana en el seu conjunt. Joan B. Culla ho explicava amb la seva habitual intel·ligència irònica en aquestes pàgines al recent article La cartera i la bandera. D’altra banda, aquests fets també han estat manipulats des de dins del país per erosionar el partit que, a un any vista de les eleccions, tenia i té totes les de tornar a guanyar, i ara amb possibilitats certes de governar. Efectivament, l’afer Millet ha caigut com el mannà del cel sobre un PSC políticament desacreditat, per intentar embrutar CiU, i més particularment CDC, amb un cinisme mereixedor de la més gran de les condemnes. És cert que els convenis signats entre la Fundació Trias Fargas i el senyor Millet són, com a mínim, poc elegants i de mal justificar. Ara bé, que aquesta crítica al que podria haver estat un mecanisme opac de finançament polític vingui, de manera tan bel·ligerant i agressiva, de part dels dirigents socialistes i de la premsa governamental és un escàndol. L’acarnissament oportunista del PSC amb l’afer dels convenis amb la Fundació de CDC –un tema que ni tan sols forma part del procés contra Millet perquè, lleig o no, no té res de delictiu– fa molt de mal a la política. I en fa, de mal, perquè no és una crítica feta des de l’honestedat esgrimida, sinó des d’un fariseisme de sepulcre blanquejat a l’interior del qual hi ha procediments tan o més mesquins que els denunciats, amb independència de la seva legalitat.

Sigui com sigui, la repugnància que produeix aquest tipus de procediments, només explicable pel nerviosisme dels operaris de la maquina de manar que és el PSC davant la possibilitat de perdre l’alcaldia de Barcelona i el govern de la Generalitat, no s’acaba amb la condemna d’uns i la salvació dels altres. Tot al contrari: s’acaba amb el descrèdit general de la política i en l’establiment d’un clima antipolític que proporciona les bases per a l’aparició de formes de populisme suposadament regenerador, tan perillós per a la democràcia. Exemples relativament propers a nosaltres d’aparició de cabdills salvadors que s’instal·len al poder i s’hi queden per molt temps com a resultat d’aquesta fase prèvia d’autoliquidació de la confiança en els partits tradicionals haurien de ser suficients per posar en alerta els partits tradicionals.

Tanmateix, sembla més que demostrat que el sistema actual de partits no dóna senyals de ser capaç de regenerar-se des de dins. CiU no va ser capaç de fer una llei electoral en vint-i-tres anys, però el tripartit ha demostrat la mateixa incapacitat en sis anys més. I el greu problema del finançament d’uns partits polítics sobredimensionats i ineficients segueix sense solució perquè no és habitual que algú vulgui ser el cirurgià que s’amputa la pròpia cama. En definitiva: el descrèdit no para de créixer. I és precisament en aquest punt del drama que, una de dues: o apareixen líders rupturistes des de dins dels mateixos partits –ara com ara, un fet improbable en la política catalana– o es crea un moviment des de la societat civil per fer possible l’esquerda que hauria de permetre l’entrada d’aire fresc dins d’un sistema en el qual s’acaben asfixiant fins i tot els que esperaven viure-hi protegits. Un moviment que, atenció, no pot ser antipolític, sinó tot al contrari: radicalment polític, radicalment democràtic i, alhora, sense temptacions d’ocupar l’espai que pertoca als partits. No es tracta de promoure salvapàtries, sinó de fer un gest d’extrema generositat, de guanyar molta força per, després de contribuir a oxigenar el sistema, cedir-la a qui legítimament la mereixi. Parlo, esclar, d’allò que podria ser, a les properes eleccions, el paper Reagrupament. Com que es tracta d’un moviment en procés de formació i de deliberació interna sobre ell mateix, no sóc ningú per aventurar en què acabarà. Però crec que seria un error que es repengés en l’antipolítica o que tingués temptacions antipartidistes i, en aquest sentit, populistes, a l’estil del discurs de Ciudadanos o de Nebrera. Una oferta electoral que es proposa la independència del país i la radicalitat democràtica del sistema –dos objectius indestriables–, ha de tenir clar que el seu èxit final implicarà, necessàriament, la seva desaparició.

Entenc que, quan la impostura i paraula cínica planen sobre la política del nostre país, opinions com aquesta semblin patèticament ingènues. Però em demano si, a hores d’ara, no és a través d’un gest d’esperança gairebé cega que podem sortir de la temptació antipolítica.