Tots els partits polítics presenten punts dèbils que els amarguen la precampanya electoral. Fins i tot Reagrupament, que encara no s’ha constituït com a tal i que es manté com una associació mentre decideix quina darrera carta jugarà. El moviment que lidera l’exconseller i exdirigent d’Esquerra Republicana Joan Carretero, tot i la seva modèstia, apunta caràcter i expectatives. Què té de bo Reagrupament? D’entrada i en primer lloc, l’entusiasme. Ha anat formant-se i es forma encara d’independentistes insatisfets amb Convergència i Unió i sobretot amb Esquerra Republicana que no es resignen a la retirada. Que aspiren a aconseguir la màxima sobirania per a Catalunya o els Països Catalans sense esperar a obtenir el suport de la majoria de la societat catalana –com fan els primers– o sense haver de patir la llarga espera formant govern amb el PSC –com fan els segons.

Reagrupament s’ha escampat per tot el territori en pocs mesos i exhibeix múscul per la xarxa, tot i que sovint els internautes que anuncien la bona nova es facin excessivament pesats. Els excessos arriben a cansar fins i tot a aquells més predisposats. Aquesta encara associació, a més dels mèrits propis, té un camí llarg i ample per on córrer. Hi ha milers de persones que es declaren insatisfetes amb l’estratègia d’Esquerra. Una part perquè considera que no ha fet un bon govern. Una altra perquè ha arribat a la conclusió que el partit que lidera Joan Puigcercós és més problema que solució. I encara una darrera perquè rebutja de ple l’opció de mantenir l’acord que permet que el PSC governi sense haver guanyat les eleccions.

Tot això té a favor Reagrupament. Però també té molt en contra. Per exemple, la inconsistència ideològica. Com va passar amb Esquerra durant l’etapa en què la van liderar Àngel Colom i Pilar Rahola, la doctrina del moviment que encapçala Joan Carretero es redueix a un únic manament: proclamar la independència. Però no ho faran sols i no ho faran demà. I mentrestant fins i tot els seus electors potencials més decidits tenen uns altres problemes i exigeixen que els proposen solucions: des del transport públic al model d’ensenyament, des de la sanitat a la seguretat o des de l’atur a les pensions de viudetat o jubilació. Reagrupament obvia els tràngols que pateixen els mortals abans d’arribar a la terra promesa. I pateix tanta indefinició, que encara ni tan sols s’ha constituït com una opció política clara.

També pateix d’extraparlamentarisme. És obvi que no n’és culpable, però també és cert que els partits que boquegen fora de les institucions no viuen sinó que malviuen. En el cas de Reagrupament aquesta trista adversitat s’agreuja encara més a causa de l’hostilitat mediàtica que pateix. Hi ha pocs mitjans de comunicació que riguin en aquest país les gràcies als independentistes, tot i que, segons les enquestes, ara ja arriben al 30 per cent de la població. I n’hi ha uns quants –inclosos els públics– que, a més, els castiguen quan constaten que el seu èxit podria desestabilitzar l’actual fórmula de govern que integren el PSC, Esquerra i Iniciativa. Reagrupament, doncs, no està condemanada a pena de Telediario, sinó a pena d’informatius. Un mal sense remei immediat.

Encara hi ha més punts dèbils. Ho vulguin o no i per molt que proclamin que no són una escissió d’Esquerra Republicana, hi ha una part de l’opinió pública que els veu com a tal. Una circumstància que han agreujat encara més els dirigents d’Esquerra, que no s’han estat d’acusar Carretero “i els seus” com una branca “de dretes” que s’ha separat del pare “d’esquerres”. El mateix Joan Puigcercós va proclamar que havia arribat el moment que l’independentisme conservador tingués uns sigles que el representessin. I no cal ser doctor en politologia per recordar què va passar amb la primera gran escissió dels republicans.
Potser per tot això les enquestes fins ara s’han mostrat desfavorables a l’ascens de Reagrupament. Cap sondeig els atorga encara representació al Parlament. Els seus membres acusen els partits o els diaris que les encarreguen de “manipuladors”. És difícil pensar que tots s’hagin posat d’acord. I encara resulta més increïble aquesta teoria conspirativa quan els mateixos sondejos giren els resultats i concedeixen a Reagrupament una representació més important si al davant hi hagués Joan Laporta.

Aquesta és una de les falles més evidents del nou moviment que s’aixeca amb la pretensió de representar l’independentisme més coherent. No tenen al davant un liderat visible. Ben segur que Joan Carretero és un dels polítics d’aquest país més coherents. Se’n va anar del govern i del partit en un acte de dignitat i fins i tot de valentia política. Ben segur també que és capaç de convèncer els desencantats, perquè, d’altra manera, Reagrupament no hauria aplegat els milers d’entusiastes que s’hi han integrat en tant poc de temps, però Carretero no ha aconseguit –perquè no ha volgut o perquè no ha pogut– projectar cap a la societat una imatge de líder segur. Sense un cap clar i decidit que defineixi la doctrina i l’estratègia d’una nova opció política, Reagrupament pot quedar condemnat a la marginalitat. I té molt poc de temps per definir-se més i per definir qui situarà al seu davant.