Temps de cireres

Cada pàgina de la novel·la de la malaurada Montserrat Roig està impregnada d’una tristor que esborrona. Enmig d’aquells anys setanta, grisos, foscos, absurdament remastegats pels nostàlgics que s’entossudeixen creient que qualsevol temps passat fou millor, la Natàlia, de mirada fràgil, com la pell suau i càlida d’un fruit madur, retorna a Barcelona, una ciutat desmembrada per la guerra, la dictadura franquista, la repressió i la pèrdua de valors que, de manera endèmica, sacseja permanentment la nostra societat. Rellegeixo El temps de les cireres (Edicions 62. Any 1981), amb un pinyol de cirera a la boca que, després d’una estona, encara reté el gust dolç que s’expandeix fins a tocar les comissures dels llavis. Com ja és costum de cada any, uns amics de Gimenells que conreen una extensió considerable de cirerers ens han regalat una caixa que vessa rojor i que fa un goig que enamora. Diu que enguany faran, si el cel no ho esguerra, una collita extraordinària perquè com que per Sant Jordi va fer bon temps... I què voleu dir?, vaig preguntar-los amb cara d’interrogant. Doncs, em van respondre, que ja se sap que si plou per Sant Jordi, les cireres en orris. Ai, les dites, com en són de sàvies. Mentre anem tibant directament de la caixa les tiges unides fermament al fruit com si no hi hagués un demà, ens conviden a visitar una altra finca seva situada al Baix Segre, una zona encara força desconeguda per a molts catalans i que conforma una vall estreta on es retroba amb el Cinca, el Segre i l’Ebre, un espai meravellós de confluència dels cabals d’aquests tres rius i que anomenem l’Aiguabarreig. Un territori amb poques precipitacions, amb un risc baix de gelades i, per aquest motiu, un microclima ideal per al cultiu de fruita de pinyol.

Arribem i el paisatge ens aclapara per la seva extensió d’arbres fruiters. La finca, a tocar dels límits de la Granja d’Escarp i Seròs, immensa, donarà, tornen a repetir “si el temps ho permet”, uns 10.000 quilos de cireres, una collita molt superior a la campanya de l’any passat, d’uns 8.000 quilos, que tampoc està gens malament. Es queixen dels robatoris massius. “Ens ho fan malbé tot... trenquen les branques, llencen les cireres verdes al terra i s’emporten les més vermelles per vendre-les als mercats i no passa res. Mai passa res.” Impotents, seguim acaronant amb el tou de la mà, la pell ferma, brillant i sencera, sense cap imperfecció d’aquestes cireres que, gràcies a un acord amb el govern xinès, permetrà la seva exportació al gran mercat asiàtic amb més de 1.400 milions de consumidors. La Natàlia de la Roig tenia por que arribés el temps de les cireres. “Perquè, per voler el temps de les cireres cal tenir fe que un dia arribarà”, li xiuxiuejava a en Màrius. Bona literatura i bons fruits saborosos, una magnífica combinació per a una tarda de primavera.