Quan la passada tardor vam organitzar a Osona un referèndum sobre la independència de Catalunya, una de les primeres decisions que vam prendre com a cos de gestió electoral fou determinar a qui se li reconeixia dret a vot, en absència de llistes de padró i de cens. La legislació estatal només permet votar als catalans d’origen i als immigrants espanyols, i en eleccions municipals als d’Estats de la Unió Europea i a aquells que tinguin conveni amb el regne d’Espanya, com ara Colòmbia, però no als altres immigrants. Discrimina segons el criteri més estrany, en funció de l’Estat d’origen de l’immigrant, que també és decisiu per obtenir abans o després la nacionalitat: 10 anys per a tothom, però només dos per als iberoamericans o filipins.

De res ens servia aquest desgavell discriminatori, i vam optar, després d’un extens debat, per reconèixer dret de vot a totes les persones empadronades, fos quina fos la nacionalitat i el règim legal, perquè no trobàvem la raó per discriminar entre uns i altres empadronats, sent tots membres de la comunitat. Sabíem que baixaria la participació, que obligava a una dedicació especial vers els diversos col·lectius d’immigrants, i que complicava enormement el sistema electoral i ens ho feia tot més difícil, però ho vam decidir així perquè Catalunya som tots, tant els catalans d’origen com els que tenim origen espanyol o d’un altre país, i els criteris discriminatoris d’unes absurdes lleis espanyoles no ens vinculen ni ens obliguen quan les normes electorals les decidim nosaltres en l’àmbit privat.

Sí que obliguen a les institucions públiques catalanes, tancades en un marc competencial de mera descentralització administrativa que reserva a Corts i governs espanyols totes les decisions de política immigratòria: concessió de nacionalitat, permisos de residència i treball, policia de fronteres, drets i deures d’immigrants regulars i irregulars, expulsions, etc. A la Generalitat i als ajuntaments catalans els toca complir el que els manen des d’Espanya, acollir i integrar els immigrants, i donar-los serveis públics, especialment sanitat i escolarització. Només polítiques socials, i sense recursos.

L’absurd és flagrant: les Corts i els governs espanyols són incapaços de controlar les fronteres però condemnen centenars de milers d’immigrants a la irregularitat i la il·legalitat, els impedeixen de treballar legalment però no acaben amb una extensa economia submergida, legislen que s’han d’expulsar però no ho fan, i es desentenen de la seva sort, deixant a les institucions i els contribuents catalans la responsabilitat d’ordenar i pal·liar el desgavell.

No és d’estranyar que, en una situació tan difícil, de vegades s’intenti des de la bona fe, com l’Ajuntament de Vic, prendre mesures que resulten inapropiades per al problema que volen resoldre. No es tracta que sigui o no legal excloure del padró els immigrants en situació irregular, sinó que no serveix de res i crea greus problemes. Fer invisibles estadísticament persones que viuen al municipi no els farà desaparèixer de la realitat, només els aboca a la invisibilitat administrativa, i no contribueix gens a millorar la convivència ni a incrementar la cohesió social. No saber qui hi viu i on viu condemna els ajuntaments, i les altres administracions, a una ignorància que no els permetria ajustar les necessitats i els recursos per a una millor gestió de la immigració, perquè aquestes persones no desapareixeran, per més que ordenin la seva expulsió unes lleis espanyoles fetes per governs del PP i del PSOE que ni les compleixen ni les executen, i no és previsible que ho facin mai: ni volen, ni poden ni en saben.

Més greu és que no ser al padró impedeix l’accés a la sanitat i a l’ensenyament públics tant als immigrants irregulars com als seus fills. Negar assistència sanitària a les persones en funció de la seva nacionalitat i regularitat administrativa és pitjor que un crim, és un error, perquè els condemna a patir malalties, accidents i la mort, sense cap més tractament que el d’urgències o el que puguin pagar; i a més crea un segment de població focus d’incubació i extensió de malalties contagioses, que no saben de nacionalitats ni de papers i s’encomanen a tots els humans. Pel que fa a l’ensenyament, és convenient condemnar una part dels ciutadans a l’analfabetisme? És millor deixar al carrer els fills dels immigrants il·legals, o escolaritzar-los i preparar-los per integrar-se a la comunitat, perquè es guanyin la vida honradament i progressin?

No és una bona mesura la plantejada per l’Ajuntament de Vic, i per això no la prendrà, però açò no treu la bona feina que ha fet i fa assistint i integrant les persones immigrades, ni la necessitat de reformar una legislació que no funciona, ni la indecència d’uns governants espanyols, de Rajoy i Montoro a Zapatero i Fernández de la Vega, que han gestionat la immigració des del cinisme i la incompetència i es permeten com a dèspotes amenaçar els representants democràtics dels vigatans i dels catalans, i junt amb els mitjans de comunicació espanyols insultar-nos per intentar resoldre els problemes que el seu Estat ens crea. Això diuen que és un Estat de dret. Si el govern espanyol i el PP pensen que no és legal una mesura administrativa d’un ajuntament català, que vagin als tribunals. No són qui, ni ells ni l’Advocacia de l’Estat, per decidir i imposar què és legal i què no ho és.

De passada, podrien complir les lleis que ells mateixos aproven i imposen als catalans, o deixar que nosaltres féssim la nostra pròpia política immigratòria, que pel sol fet d’existir ja seria millor que l’espanyola, o deixar de robar-nos els més de 20.000 milions d’euros que cada any paguem en impostos i se’n van a Espanya per no tornar. Són més de 3.000 euros per cada persona que viu a Catalunya, immigrants irregulars inclosos, que des del primer dia que hi arriben comparteixen el destí dels catalans, ser espoliats per Espanya. De Vic desapareixen cada any cap a 150 milions d’euros, mentre que el pressupost de l’Ajuntament és de 41 milions. Manats des d’Espanya per uns cínics incompetents que ens roben i ens insulten, el 50% dels vigatans d’origen i immigrants espanyols, i el 18% dels immigrants estrangers van decidir el 13 de desembre passat què volen, per majoria d’un 97%: la independència de Catalunya.