Un camí llarg i fecund

MAntònia Bar­bero Rivera va ser la pri­mera pre­si­denta de l’asso­ci­ació Club d’Amics de la Unesco de Girona –aquest és el nom que consta en l’acta fun­da­ci­o­nal del 16 de maig del 1985–. Una junta for­mada per Joa­quim Bau­xell, Joan Car­re­res i Péra, Antoni Domènech, Fran­cesc Fer­rer i Gironès, Josep M. Llau­ger, Bep Marquès, Mont­ser­rat Puma­rola i Car­les Vivó, a més de la Tonyi. Un grup hete­ro­geni amb un objec­tiu comú: tre­ba­llar per la pau i vet­llar per la nos­tra llen­gua des del marc d’una asso­ci­ació Unesco.

Ara, 33 anys després, quan ens tro­bem amb la trista rea­li­tat d’haver d’aco­mi­a­dar l’esti­mada Tonyi Bar­bero, fem una mirada enrere i ens ado­nem que no se’n va “amb les mans només ple­nes de bui­dor”.

La meva conei­xença amb la Tonyi ve de lluny. Va ser quan ella i el seu marit, Lluís, ells com a pares i jo com a mes­tra d’en Xavier, la Marta i en Lluís, ens trobàvem a l’escola Annexa del car­rer de la Creu. La Tonyi sem­pre arri­bava amb el som­riure als lla­vis, dis­creta, ama­ble, molt edu­cada. Recordo que un dia em va par­lar de la xarxa d’Esco­les Asso­ci­a­des de la Unesco. Feia poc que s’havia creat el Club Unesco i ella havia pro­po­sat a l’INS San­ti­ago Sobrequés que fes un pro­jecte per adhe­rir-se a l’esmen­tada xarxa. El 1986 l’ins­ti­tut es va incor­po­rar a la xarxa. Em va agra­dar la idea i la vaig com­par­tir amb la direcció de l’Annexa. L’any 1988 ja n’érem.

Durant més de trenta anys, en unes èpoques més i en altres menys, hem vis­cut moments molt entra­nya­bles. Recordo una jor­nada a Dar­nius durant la qual vam reu­nir dos bons amics, en Josep Martínez de Foix i en Joan Moli­net Sala, els quals repre­sen­ta­ven dues asso­ci­a­ci­ons Unesco, la de Bar­ce­lona i la de Girona; la cele­bració del 25è ani­ver­sari de la nos­tra asso­ci­ació, a la Fon­tana d’Or, el novem­bre del 2010, en el mateix espai en què es va fer la pre­sen­tació a la ciu­ta­da­nia de Girona, el novem­bre del 1985; l’anada al Par­la­ment de Cata­lu­nya el 2013 dins la Set­mana Unesco 2013 amb la resta de com­panys de la Xarxa Civil Unesco, etc.

Quan vam voler tenir un logo propi vam anar a tru­car la porta de la Tonyi artista i no s’ho va pen­sar dues vega­des a obrir-la: vam tenir un pre­ci­osa postal de Girona amb la seva sig­na­tura: Tonyi. Res més! En nom­bro­ses oca­si­ons va col·labo­rar com a mem­bre del jurat de la moda­li­tat de dibuix del nos­tre con­curs. Va assis­tir sem­pre que va poder a sor­ti­des i actes. I en aca­bar sem­pre deia: “És que m’ha agra­dat tant!”, men­tre es pas­sava els dits pel ble de cabells que li hagués impe­dit veure’ns i som­reia, no podia ser d’una altra manera.

Un dia em va con­vi­dar a pre­sen­tar-li una expo­sició de pin­tu­res seves i de joies de la seva neboda Patrícia. Va ser a Can Nine­tes, al Cen­tre Cívic de Santa Eugènia. Va ser tot un honor poder tor­nar-li, modes­ta­ment, el que ens havia ofert. I el més bonic de tot. Quan ens trobàvem pel barri sem­pre teníem temps per con­ver­sar, sem­pre hi havia algun tema.

Tonyi, romandràs sem­pre amb l’asso­ci­ació Amics de la Unesco de Girona, com a pre­si­denta i com a amiga, i res­tarà sem­pre en el nos­tre record la teva ama­bi­li­tat i el teu som­riure.

Des­cansa en pau.