Conxita Badia, una vida dedicada a la música

Avui, 2 de maig, fa 50 anys de la mort de Concepció Badia Millàs, més coneguda com a Conxita Badia, una de les figures més brillants i mediàtiques de la música catalana del segle XX. El seu llegat com a soprano, pianista, pedagoga i ambaixadora de la cultura catalana a tot el món continua viu avui dia.

Nascuda a Barcelona el 14 de novembre del 1897, era filla d’una família humil; la seva mare era llevadora, mentre que el seu pare era imatger religiós. Va començar a estudiar piano amb només vuit anys a l’Acadèmia Granados, on va conèixer el mestre Enric Granados, que aviat va detectar el seu gran talent i la va encaminar també cap al cant. De fet, tot i que el seu futur semblava vinculat al piano –va obtenir el títol de professora amb 17 anys–, seria la seva veu i sensibilitat interpretativa el que la convertiria en una figura singular i molt estimada. Granados la va acompanyar sovint al piano i li va confiar l’estrena de les seves Canciones amatorias. El seu debut professional va arribar el 1913, amb només 16 anys, interpretant un paper en el Parsifal de Wagner al Palau de la Música, sota la protecció de la prestigiosa Associació Wagneriana.

Badia va ser molt més que una cantant d’èxit. Va ser la intèrpret preferida de molts compositors del seu temps, que van escriure obres pensant en ella; Mompou, Toldrà, Casals, Lamote de Grignon, Vives, Nin-Culmell, Gerhard i, més enllà de les fronteres catalanes, figures com Alberto Ginastera o Carlos Guastavino. No només estrenava les seves peces, sinó que les feia estimar al públic gràcies a una expressivitat natural, una dicció impecable i una capacitat única per comunicar emocions. Va brillar en un repertori molt divers: lied alemany, cançó francesa, òpera, oratori i, sobretot, la cançó catalana i espanyola. Va saber posar al mateix nivell la cançó popular i l’alta música de cambra, sempre amb una gran sensibilitat artística. El tenor Francisco Viñas, que l’escoltava sovint, va dir d’ella: “La més perfecta liederista que mai he escoltat. Un es pregunta si els àngels canten amb tanta perfecció.” A més, va arribar ser ambaixadora de la cultura catalana per Europa, per encàrrec de la Generalitat de Catalunya.

No obstant això, la seva prometedora carrera va ser interrompuda pel cop d’estat del 1936 i l’esclat de la Guerra Civil, que va afectar brutalment la seva trajectòria a Catalunya. Es va exiliar a l’Amèrica del Sud, amb les seves tres filles. Va viure al Brasil, on es va retrobar amb el seu marit, Ricard Agustí, i s’instal·la a l’Argentina. Lluny de casa, Badia va continuar difonent la música catalana, oferint concerts, enregistrant programes radiofònics i ensenyant cant a alumnes d’arreu del món. La seva activitat cultural a l’exili va ser intensa i compromesa, fidel a la seva identitat catalana en temps molt complicats.

Finalment, marxa de l’Argentina amb la commoció de la mort del seu mestre Manuel de Falla, i torna a Barcelona el desembre del 1946. La ciutat que havia deixat havia canviat; molts dels seus col·legues havien mort. Fins al cap d’un any no es va veure amb cor d’actuar de nou. Va ser de nou al Palau, el 1947 quan va estrenar La rosa als llavis, d’Eduard Toldrà, amb text de Salvat-Papasseit, i va reprendre la seva tasca com a pedagoga; es va convertir en una referència com a catedràtica de cant al Conservatori Municipal de Música i en classes particulars a casa seva. Entre els seus deixebles hi ha noms destacats com Montserrat Caballé, una de les sopranos més importants del segle XX, que sempre va reconèixer a Badia com la seva gran mestra. Va formar també alumnes de procedències molt diverses, com ara l’Argentina, Mèxic, Suècia i el Japó, i va crear així escola més enllà de les fronteres.

Durant els darrers anys de la seva vida, va rebre diversos reconeixements institucionals, entre altres la medalla d’or de Barcelona i la Gran Creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica. No obstant això, el reconeixement real va ser el dels seus col·legues i alumnes, que van perpetuar la seva obra. El fons Conxita Badia, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, inclou cartes, partitures dedicades, enregistraments inèdits, fotografies i programes de concerts, i constitueix una font cabdal per conèixer la seva història musical a Catalunya i a l’exili. El 2012, Eulàlia Domènech, li va dedicar un documental titulat Conxita Badia no existeix, El film, que recull testimoniatges i documents personals, ha contribuït decisivament a la redescoberta de la seva figura. “Era única, única, tots els monuments que se li fessin serien pocs. I si jo serveixo per deixar empremta, la que haig de deixar és la d’ella”, deia la mateix Montserrat al documental.

Cinquanta anys després de la seva mort, Conxita continua sent un referent absolut de la interpretació musical i de la dignitat cultural. La seva trajectòria, marcada per la passió, el rigor, la generositat i el compromís, és un llegat viu per a les noves generacions. El seu exemple ens recorda que cantar no és només posar veu a una melodia, sinó donar ànima a un país, a una llengua, a una emoció compartida. I en això Badia va ser, i continua sent, insuperable.