Mor Arturo San Agustín, un dels grans cronistes de Barcelona

L’escriptor i periodista Arturo San Agustin (Barcelona, 1949), que va destacar especialment com a entrevistador i cronista de Barcelona, ha mort aquesta matinada als 76 anys, segons ha confirmat La Vanguardia, diari en què escrivia els seus articles i columnes des de fa més de deu anys. L’associació Amics de la Rambla li va atorgar el 2019 el guardó de Ramblista d’Honor en reconeixement a la seva obra periodística i literària, fortament vinculada a la ciutat comtal i a la seva cultura.

San Agustín va viure durant la seva joventut al Poblenou, entre el Somorrostro i la Barceloneta, uns barris que sempre va reivindicar en els seus escrits i que van marcar la seva trajectòria futura, tant en l’àmbit professional com social. Va ser un dels intel·lectuals barcelonins crítics amb el pujolisme, com molts dels seus companys de generació. L’escriptor Rafael Nadal el va definir com el millor escriptor català en llengua castellana. Solia dir, amb les paraules precises, allò que no només pensava ell sinó molta altra gent.

Abans de dedicar-se al periodisme, des dels anys 70, va exercir durant més d’una dècada com a creatiu publicitari, treballant per a agències publicitàries de renom, com ara Oeste, Bassat i Grupo de Diseño. Durant aquesta etapa va obtenir diversos premis, un d’ells del Festival de Cinema Publicitari de Canes, que va reconèixer el seu talent creatiu. Va ser llavors quan va començar a col·laborar de forma habitual amb una columna diària d’opinió al diari El Periódico, on durant deu anys va aconseguir forjar el seu propi estil.

Posteriorment va començar a publicar les seves pròpies entrevistes. Això li va valer el Premi Ciutat de Barcelona de periodisme del 1988. Fora de Catalunya també va escriure per a El Mundo, abans de fer el salt a La Vanguardia. Els seus temes preferits van contiinuar essent els mateixos: els canvis socials, culturals i urbans de Barcelona. La major part de les seves cròniques, articles i entrevistes van centrar-se en la capital catalana.

Amb el temps també va consolidar una trajectòria literària rellevant, amb una vintena de llibres, entre els quals destaca En mi barrio no había chivatos (2016), en què va retratar, segons les seves pròpies paraules, una Barceloneta “perduda”.

A través de les seves vivències i records, també va elaborar una “declaració d’amor” a la Barceloneta anterior als Jocs Olímpics, quan la ciutat encara vivia d’esquenes al mar i les barraques s’amuntegaven al Somorrostro, a través de diversos testimonis.

A La niña del Leopoldo. Una crónica de Barcelona es va centrar en la vida de Rosa Gil, la propietària del conegut restaurant del Raval Casa Leopoldo, mentre a La noche que quemaron a la mendiga va tractar l’assassinat d’una indigent per generar consciència sobre la realitat de les persones sense llar.

Altres llibres remarcables van ser El buitre en el Tíber, un assaig on va explorar la identitat europea i els seus conflictes, Sapore di sale’, amb pròleg del seu amic Joan Manuel Serrat, d’ambientació italiana, igual que Amanecer en el Gianicolo, una amalgama de records personals de l’autor sobre Roma, ciutat que també va marcar la seva carrera professional.

A Un perro verdo entre los jóvenes del Papa i De Benito a Francisco mostrava el seu interès pels temes del Vaticà. I d’un viatge a l’Argentina va sorgir Estoy en Buenos Aires, gordo.

El 2016 va publicar a la novel·la amb Antes de quitarnos las máscaras, una paròdia de les novel·les de misteri ambientades en entorns històrics, però també una sàtira dels referents intel·lectuals de l’Europa actual. També va conrear la poesia, gènere pel qual va ser premiat amb el Plaza Mayor.