cultura
Mor Florence Delay, la ‘Joana d’Arc’ de Robert Bresson
Tot i l’èxit del film, va deixar de banda l’actuació per esdevenir escriptora i membre de l’acadèmia francesa
L’escriptora i acadèmica francesa Florence Delay (París, 1941), que va saltar a la fama el 1962 en el món cinematogràfic, va morir ahir als 84 anys, segons ha confirmat la seva editorial. Tot i que va forjar una llarga i reconeguda trajectòria intel·lectual gràcies a les seves novel·les, estudis i traduccions, la fama li va arribar arran del seu debut cinematogràfic en una de les pel·lícules més icòniques de Robert Bresson: El proceso de Juana de Arco (1962). Amb només 20 anys i sense experiència professional va interpretar el paper més rellevant de la pel·lícula, que va guanyar el gran premi del jurat al festival de Canes del 1962.
Tot i l’èxit de la pel·lícula, Delay va deixar de banda la seva prometedora carrera per centrar-se en els seus estudis literaris, que sempre van tenir una gran influència del feminisme. Va ser professora de Literatura Espanyola a la Sorbona i era membre de la prestigiosa Acadèmia Francesa des del 2000. Va ser la quarta dona en ser-hi admesa. Va ser reconeguda amb diferents guardons per les seves novel·les i assajos.
Segurament la seva obra més coneguda és Alta costura, un assaig sobre la relació entre l’art i la moda a través d’una sèrie de quadres del pintor Francisco de Zurbarán. També es van traduir al castellà altres obres significatives de l’autora, com A mi, señoras mías, me parece, Etxemendi, Llamado Nerval i Mis ceniceros.
Va traduir, al mateix temps, clàssics de la literatura espanyola de Víctor García, Fernando Rojas, Calderón de la Barca i Lope de Vega. Va col·laborar amb diferents dramaturgs en l’adaptació d’obres del Segle d’Or i també de comèdies franceses. El 2011 va guanyar el premi Molière per la seva adaptació de La Celestina.
Amb els anys va deixar de banda el cinema, més enllà d’alguna aparició puntual en projectes de cineastes experimentals del seu país, com Chris Maker o Hugo Santiago. Va mostrar sempre un interès especial per a la tauromàquia. Un dels seus llibres estava basat en la mort de Manolete.
L’editorial Gallimard la va escollir com a membre del premi Femina –que ella mateixa havia guanyat el 1983– i va formar part del consell de redacció de la revista Crítique.