Arthur Conan Doyle i la mort i resurrecció d’un mite, Sherlock Holmes

Avui, 7 de juny, fa 95 anys de la mort de l’escriptor escocès Arthur Conan Doyle (1859-1930), creador del famós detectiu Sherlock Holmes, el que seria un dels primer grans personatges serialitzat. A banda de les novel·les de Holmes, les seves obres inclouen històries de fantasia i ciència-ficció sobre el professor Challenger, així com obres de teatre, novel·les, poesia, obres de no ficció i novel·les històriques. Aquestes darreres han passat a la història sense pena ni glòria, més enllà dels erudits que les han volgut estudiar a fons.

La imatge de Sherlock Holmes va perseguir Conan Doyle fins més enllà de la mort del detectiu. El va matar literàriament el 1843 a El problema final, però el va haver de ressuscitar d’entre les ombres ja que, sense ell, la seva trajectòria se n’anava en orris. La resposta dels lectors va ser desconsolada: es van posar crespons negres en senyal de dol, vint mil lectors van cancel·lar la subscripció a The Strand i fins i tot la família reial va manifestar el descontent amb la decisió de posar punt i final al personatge. No tenia, doncs, cap altra solució que recuperar-lo. I així va arribar L’aventura de la casa deshabitada, el seu esperat retorn, 15 anys després. Sense màgia pel mig.

D’entrada, Conan Doyle no havia de ser ni tan sols escriptor. Abans de dedicar-se a la literatura, l’autor es va graduar amb el títol de llicenciat en medicina i màster de cirurgia a la Universitat d’Edimburg i va ser cirurgià i oftalmòleg de vaixell durant un viatge a la costa de l’Àfrica occidental. Tot i això, es va veure incapaç de fer-se una clientela com a metge i, en haver d’afrontar cada vegada més despeses, es va decidir per buscar l’èxit per una altra banda.

Va ser llavors, a partir de mitjans 1880, quan va començar a enviar els seus relats sobre detectius a diverses revistes. La primera obra en què introduiria el personatge de Sherlock Holmes va ser Estudi en escarlata (1886). No ho sabia, però aquelles pàgines canviarien la història del gènere i tal volta de la literatura i la cultura popular universal.

El famós detectiu estava inspirat parcialment en un professor universitari de Doyle, Joseph Bell, que ja tenia algunes de les dèries científiques que mostraria la seva criatura de ficció. Tot i que altres autors van suggerir altres influències, com ara C. Auguste Dupin, un personatge d’Edgar Allan Poe.

Gràcies a la popularitat de Holmes, l’autor va continuar les aventures del personatge fins a l’any 1916. Tot i això, és prou conegut que Doyle creia que l’èxit de Holmes ofuscava el mèrit que mereixien les seves novel·les històriques, sobretot en referència al seu llibre The White Company, ambientat a l’edat mitjana.

De fet, davant de l’èxit inaudit del seu reconegut personatge –i el doctor Watson, evidentment–, l’escriptor finalment el va executar en la seva persistent lluita contra un protagonista malèfic que ja és història, el professor Moriarty. Això li va valer l’ allau de reprimendes citat anteriorment, fins i tot de la seva pròpia mare.

Però la creació d’un personatge, o un duet, tan magnificent no va morir mai i la cultura popular del segle XX i XXI en pot donar fe. Al cinema i la televisió s’han fet desenes de versions de les històries del detectiu. Ha esdevingut immortal. Hi ha fins i tot una versió produïda per Spielberg de quan el detectiu era un adolescent –una de les grans inspiracions per a la creació de Harry Potter–, una pel·lícula en què coneix Sigmund Freud i Netflix ha estrenat dos films sobre una suposada germana seva.

Un dels grans mèrits de Conan Doyle va ser que, amb una intenció predefinida o per casualitat, en comptes d’inventar-se un detectiu diferent per a cada nova història, va confiar en Holmes i Watson, que sempre tornaven amb un nou cas. Això va fidelitzar els lectors i va crear un concepte infal·lible: la parella investigadora. I no només això: els dos membres d’aquest tàndem, un esquema emulat mil vegades des de llavors, havien de ser, i encara ho són, dues persones o ments contradictòries.

El mètode deductiu infal·lible de Holmes l’hem vist imitat en múltiples sèries detectivesques, començant per C.S.I. . Era també un home de ciència, a banda de tocar el violí. A Conan Doyle no li agradava, com solia passar amb Agatha Christie, que un cop de sort resolgués el misteri. Per això va pensar que l’enigma s’hauria de desentrellar a partir dels mètodes científics i deductius que havien de tenir en compte fins al detall més insignificant. Però, a més, Conan Doyle, definint un Holmes llunàtic, addicte a la cocaïna i isolat en el seu món, va posar les bases per al primer superheroi turmentat.

No només el seu caràcter va marcar el personatge. També el seu aspecte físic, molt ben descrit des de la primera plana: pipa, gorra i abric. La imatge popular del detectiu s’ha acabat de construir amb els actors més coneguts que li han donat vida, Basil Rathbone, Peter Cushing i, és clar, Benedict Cumberbatch i Robert Downey Jr.

El darrer boom de Holmes va esclatar arran de la sèrie de la BBC Sherlock (2010). Amb només sis episodis situats en el Londres actual –el detectiu també viu a Baker Street–, el protagonista, també avançat al seu temps, és un sociòpata avorrit de la vida corrent que investiga casos irresolubles al costat d’un Watson, que esdevé inseparable tot i que és l’antítesi del seu company.